18 abril 2019

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

No necessitem profetes?

DIUMENGE IV DURANT L’ANY (CICLE C) – 31 de gener de 2016
Evangeli: Lluc 4,21-30
Altres lectures d’aquest diumenge: Jr 1,4-5.17-19; 1Co 12,31-13,13; Salm 71 (70)

NO NECESSITEM PROFETES?

«Un gran profeta ha sorgit entre nosaltres». Així cridaven a les aldees de Galilea, sorpresos per les paraules i els gestos de Jesús. No obstant, no és això el que passa a Natzaret quan es presenta davant els seus veïns com a ungit, com Profeta dels pobres.

Jesús observa primer la seva admiració i després el seu rebuig. No se sorprèn. Els recorda un conegut refrany: «En veritat us dic que cap profeta no és ben rebut al seu poble». Després, quan l’expulsen fora del poble i intenten acabar amb ell, Jesús els abandona. El narrador diu que «va passar entremig d’ells i se’n va anar». Natzaret es va quedar sense el Profeta Jesús.

Jesús és i actua com a profeta. No és un sacerdot del temple ni un mestre de la llei. La seva vida s’emmarca en la tradició profètica d’Israel. A diferència dels reis i sacerdots, el profeta no és nomenat ni ungit per ningú. La seva autoritat prové de Déu, entestat a encoratjar i guiar amb el seu Esperit el seu poble estimat quan els dirigents polítics i religiosos no saben fer-ho. No és casual que els cristians confessin Déu encarnat en un profeta.

Els trets del profeta són inconfusibles. Enmig d’una societat injusta on els poderosos busquen el seu benestar silenciant el patiment dels que ploren, el profeta s’atreveix a llegir i a viure la realitat des de la compassió de Déu pels últims. La seva vida sencera es converteix en «presència alternativa» que critica les injustícies i crida a la conversió i al canvi.

D’altra banda, quan la mateixa religió s’acomoda a un ordre de coses injust i els seus interessos ja no responen als de Déu, el profeta sacseja la indiferència i l’autoengany, critica la il·lusió d’eternitat i absolut que amenaça tota religió i recorda a tots que només Déu salva. La seva presència introdueix una esperança nova ja que convida a pensar el futur des de la llibertat i l’amor de Déu.

Una Església que ignora la dimensió profètica de Jesús i dels seus seguidors, corre el risc de quedar-se sense profetes. Ens preocupa molt l’escassetat de sacerdots i demanem vocacions per al servei presbiteral. Per què no demanem que Déu susciti profetes? No els necessitem? No sentim necessitat de suscitar l’esperit profètic a les nostres comunitats?

Una Església sense profetes, no corre el risc de caminar sorda a les crides de Déu a la conversió i el canvi? Un cristianisme sense esperit profètic, no té el perill de quedar controlat per l’ordre, la tradició o la por a la novetat de Déu?

José A. Pagola

Articles relacionats

Opina

*

Translate »