15 octubre 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Partir, repartir i compartir

PARTIR, REPARTIR I COMPARTIR

Diumenge XVII de durant l’any, 29 de juliol del 2018
Josep M. Balcells, escolapi

La idea del convit i del que conté aquesta expressió és la metàfora més suggestiva de la relació de Déu amb la humanitat. Tota ella travessa les pàgines de la Bíblia. Singularment en l’èxode quan Déu els alimenta amb el manà (man-hu: què és això?); i en altres indrets, un d’ells el trobem en la primera lectura d’avui, on Eliseu, el gran profeta, successor d’Elies alimenta tota una comunitat ben nombrosa. Entrant ja en el Nou Testament la significació de compartir la menja es torna el millor símbol de la invitació a ésser saciats per Déu i n’expressa allò que hi ha de més íntima comunió amb Ell.

Durant cinc diumenges seguits la litúrgia ens proposa d’endinsar-nos en el que se n’ha dit El Discurs del pa de la vida. Hi dona entrada precisament l’evangeli de la multiplicació que en la versió de Joan pren un caire de centralitat de tot el seu evangeli per la implicació de diversos temes referits a la mateixa identitat de Jesús. Joan s’hi allarga per les significacions eucarístiques que comporta i més encara perquè notòriament abans de la Passió no narrarà, com sí ho fan els altres evangelistes, la institució de l’Eucaristia; a més, perquè aquest capítol marca un punt de crisi dels deixebles, moment d’abandonament d’alguns deixebles que no pogueren capir la significació profunda de l’Eucaristia. Pere salvà la situació amb la proclamació d’aquell “Senyor, a qui aniríem? Només Vós teniu paraules de vida eterna! I nosaltres creiem i sabem que sou el Sant de Déu”. L’evangelista Joan lliga sempre els miracles -i el de la multiplicació ho és sobirà- amb l’explicitació de la fe dels seus deixebles. Jo em pregunto per què Joan no narra explícitament la institució de l’Eucaristia? No oblidem que Joan escriu el seu evangeli a les darreries del primer segle, quan ja era pràctica habitual la reunió de la naixent Església, recordant l’eucaristia. Tenim una constatació en la Primera epístola als cristians de Corint, on Pau els recorda la “tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres”; i explicita la narració literalment de la institució de l’Eucaristia. Estem ben bé als inicis de l’Església. Per tant a l’entorn dels anys ’40. L’Església ha celebrat de sempre l’Eucaristia i n’ha tret la seva més primera significació. Recordeu el passatge dels deixebles d’Emaús, quan reconeixen la identitat del company que se’ls hi ha ajuntat pel camí: en el moment de posar-se “a taula i prenent el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava”.

Al llarg de tots els evangelis s’hi fa present la idea de comunió amb Déu gairebé física. Trobem moltes paràboles sobre el banquet de noces, la instància a entrar, àdhuc els que no són del grup, les displicències a la crida del Senyor, la vigilància a estar despertes les donzelles que han de fer comitè i de donar la benvinguda a l’esposa, les invitacions no rebutjades, àdhuc sol·licitades a compartir taula. Jesús serà titllat de golut per haver acceptat menjar a taula amb adinerats. Tot se celebra, aleshores i actualment, invitant a taula. L’hospitalitat tant preuada en temps de Jesús suposava donar-los allotjament i portar-los a taula. Aquí hi ha el transfons social en el què l’Eucaristia s’inserirà, i encara més: els actes cultuals suposava compartir les viandes ofertes a Déu. Pau els parla de la comunió que s’estableix entre el menjar i beure: “la copa de benedicció que nosaltres beneïm, no és comunió amb la sang de Crist? El pa que partim, no és comunió amb el cos de Crist? El pa és un de sol i per això nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem d’aquest únic pa. Mireu el poble d’Israel: no és cert que els qui mengen la carn de les víctimes estan en comunió amb l’altar?” Per això fustigarà que quan es reuneixen, al moment de l’àpat hi ha distincions entre els més adinerats i els seus menjars; s’hi donen diferències. “Ja no celebreu el sopar del Senyor. En això no us puc felicitar”. Es trenca la comunió amb el Senyor.

Hi ha un llibret molt suggeridor de Leonardo Boff que es titula “Els sagraments de vida i la vida dels sagraments” on es ponderen fets de vida que tenen un simbolisme preciós. Per entendre els simbolismes cal tenir una sensibilitat oberta, perquè ens permeti veure un més enllà de la literalitat del que signifiquen en si. Cal una formació sostinguda per trobar ressons amables i d’arborada significació. Sense aquesta pràctica de posar emoció i sensibilitat al dia a dia, difícilment entendrem i menys viurem tota la gamma de simbolismes que amaga la vida viscuda en profunditat. Una emoció pervinguda de la relació interpersonal que ens acarona i que dóna relleu al viure, tal volta menut de cada dia. Una carta enviada oportunament, una mà que traspassa calidesa, un regal ple de poesia, on el valor és solament emotiu, un somriure sostingut fit a fit, “el càntir on bevíem tota la família, l’última burilla d’una persona estimada, un cap de ciri” que ens ha donat llum en comú. La vida té estrats i com més pregons més compartits… Vaig llegir fa temps i el bo és que no me n’he oblidat mai més que “la taula és el sagrament de la família”. Just. Sobretot una, la de casa, la pròpia.

L’escena d’avui és d’una densitat humana que desborda per tots cantons. Cadascú que faci un exercici d’imaginació posant-hi una atenció el més complerta millor. Una extensió d’un prat ampli amb arbres que donen sopluig i ombra. Una escena entre el Mestre i dos dels deixebles. Una gernació que havia seguit el Mestre. Què us en sembla: cinc mil, quatre mil? Estimacions fetes per ponderar quants s’hi devien reunir. No els podeu deixar que marxin després d’una bona caminada com suggereix el text. Que seguin per grupets. Consternació, què passarà? No és la forma de procedir del Mestre. Partiu el poc que hi ha; repartiu: oh com s’esfornen de les mans els bocins de pa i de peix! I compartiu-ho entre la sorpresa i la gatzara de consternació! És un miracle inusual on tots hi prenen part. Mengeu-ne a desdir. Quin gust mai trobat abans: ben poca cosa, amb tot: sagrament de vida.

Em faig una pregunta. Perquè aquest miracle que trenca les ratlles vermelles del que és habitual? No s’ha passat de mida el Mestre que és sempre mesurat en la seva taumatúrgia? Aquí s’hi amaguen significats que van més enllà dels corrents, dels de sempre! Només m’ho explico com a prefaci d’una litúrgia eucarística, on si entrecreuen aspectes humans, rodonament humans. Tots han estat invitats a un convit inesperat. Tots a l’empara de l’hospitalitat del Mestre, de la seva capacitat de sentir compassió, en el sentit més densament humà: veniu i descanseu. És bonic i rellevant que ens trobem dins de la màgia del d’un fet gairebé in-transcendent de, però de més llarga transcendència! “Allò petit és xamós”. Ser gran en les coses petites, quina grandesa no amaga! Meravella sobretot pels apòstols que veuen com son “forns admirables” de multiplicacions. Mai tan diligents a repartir allò no seu; cors a vessar de gràcies i de gràcia. No se’n saben avenir i segueixen repartint i uns somriures que esclaten en rialles. S’ha produït la comunió més gran de que es té notícia. Més endavant Jesús els obrirà les ments i els cors al miracle més del fons del que ha succeït. S’hi perfila un partir, un repartir i un compartir definitius: La Presència. La corporeïtat d’un Mestre que s’ha tornat Pa i Sang transfigurats, on es pot combregar amb Mestre i Lliçò. Déu i Home. Ens queda curt dir res per ponderar què és l’Eucaristia. Només ho sabrem valorar a l’altra riba. Aquí ens falten paraules i sentiments: Jo crec, jo espero, jo estimo i que Déu hi posi més que nosaltres.

Articles relacionats

Opina

*

Translate »