22 octubre 2017

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Per a mi viure és Crist

PER A MI VIURE ÉS CRIST

Diumenge XXVI de durant l’any, 1 d’Octubre de 2017
Josep M. Balcells, escolapi

Avui retornem a les dues afirmacions cabdals que feu l’apòstol Pau en la segona lectura del diumenge anterior que corresponien a l’inici de la Carta als Filipencs. Que per què ho fem? És que aquell fragment del començament de l’epístola, anirà seguit avui també per la segona lectura i més encara… Us dic que com que seguirem encara llegint altres passatges de la mateixa carta en tres diumenges més, em prenc la vènia de demanar-vos que la llegiu tota sencera d’una tirada; això, sí, reflexionant-la, parant quan “el cor us hi porti”, bo i anant subratllant els quatre fragments –perícopes se’n diuen- que ens proposa ara la litúrgia de la Paraula. A més del d’avui, en trobareu sempre en l’encapçalament criptat d’on es treu: la del diumenge anterior: per recordar-vos-ho: Fl 1,20c- 24.27a. Pel diumenge proper: Fl 4,6-9 i pel darrer: Fl 4, 12- 14, 19-20. És, doncs, aprofitant l’avinentesa que us prego de fer, o l’esforç, o bé la gràcia de poder-vos enriquir molt més, tenint en compte que la maduresa litúrgica que propicia el Vaticà II ens invita als que volem “anar més enllà” a anar descobrint la lectio divina, com a base d’una pregària feta en i per la Paraula de Déu, a la qual obrim el nostre cor i “l’atenció més plena”, perquè amari el nostre esperit. Aquesta és l’espiritualitat bíblico-litúrgica!

Pau se’ns posa amb determinació ell mateix com a “senyera vital” de tots els creients. Ho resumeixo amb les dues afirmacions bàsiques del diumenge anterior: La primera: “Per a mi viure és Crist” i la segona: “Ara, a vosaltres us demano solament això: que porteu una vida digna de l’evangeli del Crist”. La primera ens deixa estupefactes. Quina determinació hi ha en posar no solament Crist, sinó el viure i tota l’existència sota l’encuny de la persona de Crist, dels seus “sentiments”, de la persona pel seu dedins. Invitació desmesurada per atrevida, que però, l’hauríem d’anar poc a poc fent com una forma de veure i de viure totalitzants. Mounier ens diu que hem de veure i viure no com el que som, sinó com el que estem cridats a ser. Si no hi ha la suau tensió d’anar “esdevenint persona”, deixant de ser “un més de la colla”, per dir-ho entenedorament com el pas d’individu- (=únic, indivisible, que és ben poca cosa)- a ser persona per als altres, essent l’amor i la presència en el món constitutius de l’ésser conscient i responsable. “L’amor és lluita, la vida espiritual és lluita contra la inèrcia material, i somni vital. Una persona només aconsegueix la seva plena maduresa, quan elegeix fidelitats que valen el preu de la vida. Un autor fa aquesta síntesi de l’home nou, creatura del Crist, vist, però, des de les humanitats…: “No és matèria, defuig les “cosificacions”; no és un mitjà, sinó un fi; és una realitat que és seva (tot i haver estat donada); té un valor absolut (qui sigui: això ho hauríem de repetir a cada afirmació que anirem fent); sempre pot i ha de créixer i millorar -en el sentit d’anar “de més a millor”; és desig de completesa; és obertura als altres; és in-quietud; creix amb la “trobada” amb els altres; és recerca; és compromís amb els altres; decideix qui vol ser. Això ho posem “a lo divino” i ja ens tenim en marxa vers el punt omega: “l’home amoritzat” (Teilhard dixit).

Avui, la segona lectura és d’una finor espiritual que ens posa la pell de gallina. “Per tot el que trobeu en Crist d’encoratjament, de consol en l’amor, de comunió en l’Esperit, d’afecte entranyable i compassiu”. És estudiant l’esperit de Crist, intentant, en mesura pobreta evidentment, de “ser empàtic” amb Jesús-home, escoltar-lo amb atenció, el més plena possible, a la seva persona primer, descobrir els seus sentiments, intentar de reviure la seva relació filial amb el Pare, veure’l resar el Pare Meu i el Pare Nostre, entendre mínimament com viu, anhela i predica el Regne de Déu, la pregonesa de la vivència de la voluntat del Pare; com estima les multituds, com es vessa en bondat i com s’atansa als marginats, als pobres, als malalts. Escoltar-lo és compartir el seu veure, i viure, i conviure, i el seu mirar, els seus gestos, les ganes de fer-se u amb els petits i els misericordiosos. Què bé que s’hi està als seus peus com Maria, embadalits de presència, de comunió, del to de veu, dels reclams implícits dels que li surten del cor, tot Ell la suprema “paràbola”, Jesús evangeli vivent: amb Ell a la vora, “mirant-lo”, com deia Teresa a les seva monges, així definia la pregària; mireu i “us omplirà de llum”, quin regal de l’esperit la seva amistat. Riure amb ell, fer festa, sentir-nos acollits, respectats, impulsats, no volent que la “trobada” es trenqui per res del món. Quina facilitat de passar de l’estar amb ell a saber-nos presos, posseïts per ell, sentint-nos sempre dolçament lliures i ennoblits pel ser i el dir de Jesús. “Sentir” els sentiments de Crist, fer-los nostres com ens indica Pau, depassa les nostres “minvades” experiències… Em direu què i com fer-nos-les nostres. No ho sé. Pregunteu-ho a Pau, al mateix Crist. Que el desig, que l’expectativa esdevinguin pregària.

A nivell de raonaments, d’escrits us vull aportar dues referències per si us poden servir. Un primer prové d’un llibre escrit per Hans Küng publicat als anys 2005 intitulat Ser cristià. Que significa? Amb aquest subtítol: 20 tesis sobre una pregunta urgent. Les cinc últimes responen a com s’actua d’una manera cristiana. Les porto a consideració reductivament, sense les explicacions que hi afegeix.

16. “L’element distintiu de l’actuar cristià és el seguiment de Crist. Jesucrist en persona és l’encarnació viva, normativa de la seva causa: encarnació d’una nova actitud envers la vida i d’un nou estil de vida. En tant que concreta persona històrica ell està allunyat d’un principi abstracte, d’una norma general i d’un sistema de pensament”.
17. “Per a les persones d’avui Jesús és un model fonamental. A realitzar de moltes maneres, d’una visió i d’una praxi de la vida. Ell en persona és una invitació, una crida i un repte. I això, tant per als individus com per a les societats. Ell permet concretament una nova orientació i actitud fonamental, noves motivacions, disposicions, accions, un nou horitzó de sentit i un nou objectiu”.
18. “També per a l’Església Jesús ha de restar normatiu en tot. L’Església és creïble només si, seguint-lo, avança en el món com una Església provisional, serventa, conscient del propi pecat, decidida. D’aquí s’han de treure en cada època conseqüències pràctiques per a la contínua reforma interna de l’Església i per a l’entesa ecumènica”.
19.”La prova de foc de la fe cristiana i dels humanismes no cristians és la superació d’allò que és negatiu. Per al cristià, la plena superació del negatiu pot arribar només en el seguiment de la creu. Seguiment de la creu no significació adoració cultual, immersió mística o imitació ètica, sinó la multiforme conformitat pràctica amb la creu de Jesús, en la qual la persona reconeix en la llibertat, el propi camí de vida, de sofriment i mira de recorre’l”.
20. “En definitiva, a la llum de Jesús crucificat, en tot repte a actuar no es tracta de les prestacions de la persona, sinó de la seva incondicionada confiança en Déu en el bé i en el mal com a significat últim en la vida”.

Volia afegir uns paràgrafs de La joia de l’Evangeli que responen de ple, al meu entendre al do, al regal que ens ha fet Pau en la segona lectura d’avui que l’hauríem de meditar paladejant-la, expressió per expressió. Trobo que hi van de tronc els números 9, 10 i 11, que es troben sota l’empara d’aquest títol, ben significatiu, per cert: “La dolça i confortadora Joia d’Evangelitzar”.

De l’evangeli: el sí és sí, malgrat que un s’hi hagi repensat. És paràbola, germans.

Articles relacionats

Opina

*

Translate »