23 maig 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Posicionament d’Església Plural respecte el nou projecte de regulació de l’avortament

NOTA DE PREMSA de 02/01/2014 a les 20.45 hores.

Església Plural manifesta el més frontal rebuig a la nova proposta de llei de l’avortament i lamenta les declaracions de suport que va rebre per part del cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, el qual encara la volia més restrictiva.

Des de la nostra visió ètica cristiana rebutgem que l’avortament sigui un dret. Els drets a defensar, entre altres, són els de la vida -i una vida digna- i el dret a l’autonomia de tota persona per decidir en consciència sobre ella mateixa., És en aquest marc on creiem que l’avortament ha de ser regulat.

Una societat madura, sana i equilibrada és incompatible amb la visió punitiva, paternalista, repressiva i de cultura del pecat que promouen els sectors del fonamentalisme ideològic i religiós, que han trobat ressò a l’actual govern del PP.

El recent projecte de Llei del ministre Gallardón implica un clar retrocés en la garantia que l’Estat ha d’oferir als drets fonamentals de les persones, i en aquest cas el dret a l’autonomia personal i a la capacitat d’actuar d’acord amb la consciència en aquells temes que afecten directament a la dignitat de la persona.

Aquest projecte de Llei posa de manifest com el fonamentalisme catòlic, insignificant a Catalunya i minoritari arreu de l’Estat espanyol, està infiltrat en el govern del PP i imposa models morals impropis de societats madures, i del respecte més bàsic a la llibertat de les persones, la lliure consciència i la responsabilitat individual.

El dret a la vida, i a una vida digna, és, certament, el dret que exigeix la defensa més alta, i per tant el nonat gaudeix de drets pels que la societat ha de vetllar. Però també és cert que aquests drets s’han de modular, respecte dels de la mare, en funció de l’etapa de gestació ens que es troba la nova vida engendrada. La comunitat científica ha de determinar aquestes fases i el dret i les lleis han d’adaptar la defensa d’aquesta vida, quan entra en col·lisió amb els drets de la mare, a cada un d’aquests moments.

Entenem que és immoral i d’una alta hipocresia i perversitat prohibir l’avortament en casos de malformacions del fetus o de malalties que poden provocar una discapacitat greu. Especialment en aquests casos la decisió de la mare, cobra més relleu perquè a ella i a la seva parella, en el seu cas, els correspondrà tenir cura d’aquesta persona amb totes les seves limitacions i dependències. A més, la societat ha de garantir que aquesta família disposarà de totes les ajudes socials necessàries per poder oferir la màxima plenitud possible a aquest fill o filla discapacitat, i també als seus cuidadors, a fi que el fet de tenir cura del fill no impliqui la seva ruïna material, professional i humana.

En aquest cas, com en tants d’altres, el fonamentalisme polític, ideològic i religiós fan un ús hipòcrita d’allò que diuen voler defensar, en aquest cas la vida, i per tant als més desvalguts de la societat. El dret a la vida és el primer dret, però no només del nonat, també, i principalment, de les persones que pateixen desnonaments, pobresa, atur, explotació laboral i d’altres tipus, injustícies, violència de qualsevol mena i especialment de gènere, etc. La defensa i la promoció del dret a la vida, i a una vida digna, ha de ser un dels objectius principals de tot Estat i de tota societat, però lamentablement, aquí  no hi sabem trobar ni als governs, ni la jerarquia religiosa, ni als grups fonamentalistes.

En darrer terme, però no menys important, està el fet que el treball per disminuir el nombre d’avortaments passa inexorablement per ajudar a les persones a formar-se com a éssers humans responsables i sensibles, per polítiques educatives que treballin, no només l’aspecte genital de la sexualitat, sinó també tot l’entorn afectiu-sexual, la responsabilitat i el respecte al propi cos i al de l’altra persona i la llibertat pròpia i dels demés. Polítiques actives de prevenció de l’embaràs no desitjat i de malalties de TS, Etc. Aquestes línies de treball són incompatibles amb la visió punitiva, paternalista, repressiva i de cultura del pecat que promouen aquests sectors fonamentalistes i certs, amplis, sectors de la jerarquia eclesiàstica.

Finalment dues constatacions:

1.- Cap dels bisbes d’Espanya ni de Catalunya està preparat, ara com ara, per posar en marxa la nova línia eclesial del Papa Francesc, que recentment va manifestar “No podem seguir insistint només en qüestions referents a l’avortament, el matrimoni homosexual o l’ús d’anticonceptius. És impossible. …”

2.- La jerarquia espanyola no pot, i segurament no vol, oblidar les seves arrels nacional-catòliques que la porten a aferrar-se a influir políticament en aquells temes estrella que li garanteixen mantenir un cert poder sobre la societat i els seus privilegis materials, com són: la moral, l’ensenyament, l’adoctrinament i el model de família.

Barcelona 2 de gener de 2014

Església Plural

Comentaris

  1. A. Ferret A. Ferret diu:

    Estic relativament d’acord amb l’article. Potser la condemna de la llei és massa contundent.

    Jo m’identifico molt bé amb la posició de la Mariona Barrado. La dona pot disposar a voluntat del seu cos. Però del “seu”. No del d’un altre.

    Voldria esmentar una altra posició, no tocada entre tots els opinants: la llei actual (de 2010) és absolutament inacceptable per una raó: les 14 setmanes! 14 setmanes és un terç de l’embaràs, i, per tant, es tracta de matar un embrió ja bastant format. A aquestes 14 setmanes ja hauria de ser inviolable!

    De manera que la llei, de totes totes s’havia de canviar. Si la forma proposada és correcta, és una altra cosa.

    Antoni Ferret

  2. Xarnego diu:

    Aparte de palabras rotundas y rimbombantes para descalificar lo que no les gusta, pese a que no lo entienden, ¿podrían aportar alguna razón? No mientan a dos carrillos, que es feo. No calumnien a cuantos movimientos próvida se preocupan del nonato negándoles su preocupación por los nacidos marginados. Semejante afirmación, amén de falsa, es de malnacidos pues ignoran en su desprecio muchos desvelos que ustedes son incapaces de remedar.. ¿Por qué esa falta de rigor que consiste en convertir al que defiende una postura de nítida defensa de la vida de ultra, retrógrada y otras lindezas. ¿Además de insultar darán una explicación razonada de su postura?

    Y sobre todo, no invoquen la ciencia en vano. Las fases de desarrollo del feto están perfectamente esclarecidas en la epigenética o biología del desarrollo.

    Por cierto entre los obispos españoles hay algunos muy bien preparados en ese terreno, como Iceta, que es médico. Cierto que eso no puede predicarse del doctorando Vives y de otros del Principado. Más o menos como ustedes.

  3. L’expressió « és el meu cos i puc fer el que vulgui amb ell » en referir a l’avortament em posa els pèls de punta , estem parlant d’acabar amb una vida humana , una persona que ja s’ha creat , no estem parlant de fer- una liposucció o un nou tall de cabell . No sóc experta en biologia , però des del moment en què el zigot s’implanta en l’úter de la dona comença el període de gestació , en definitiva , de la vida . No oblidem , a més, que a partir del primer mes de vida al cor del fetus ja batega . Crec que davant d’aquest fet no es pot discutir l’existència de la vida

    És cert que la viabilitat d’un embaràs és incerta durant els tres primers mesos de gestació , però per ventura no és incerta la supervivència de l’ésser humà en qualsevol etapa de la seva vida ? L’avortament , en molts casos , és la solució fàcil i egoista a un problema d’irresponsabilitat . Avui dia existeixen diversos mètodes anticonceptius , alguns són cars , però altres estan a l’abast de qualsevol butxaca . Tampoc entenc que no hi hagi conscienciació sobre la possibilitat de donar en adopció .

    És cert que cada cas és diferent i que per algun d’ells l’avortament és l’única solució possible , ja que entren en joc altres factors relacionats amb la salut de la mare . No descarto l’estudi d’aquest tipus de circumstàncies per a les quals sí que hi ha una justificació real . Tornant a la frase del principi , aquest argument de « és el meu cos i puc fer el que vulgui amb ell » , sempre que ho escolto m’assalta la mateixa pregunta : I què passa amb l’home , a cas no és partícip del procés reproductiu ? A vegades penso que hem deixat de ser éssers humans . I això no és trist , és terrorífic . Finalment , vull deixar clar que sóc una dona jove , amb estudis , que no practica cap religió , ni pertany a cap tipus d’associació , ni moviment , ni res de res . Simplement , sóc una persona que estima la vida i que advoca per una societat que sigui responsable , solidària i sostenible .

    Mariona Barrado, economista de Barcelona

    • Alguns punt dels que parles, ja estan contemplats en l’escrit original d’ EP; segons l’ Institut de Bioètica de Barcelona, diu que el concepte de vida és molt relatiu en les primeres setmanes d’un embaràs, per tant no pot haver-hi mort d’un fetus en formació

      La Llei actual és molt semblant i equivalent a la majoria de països de la Unió europea i només en tres està prohibit l’avortament, però llavors se’n van a G. Bretanya o Holanda els que poden pagar-s`ho, una altra discriminació…; hi haurà moltes més seqüeles sanitàries quan quedi aprovada aquesta reforma retrògrada !

      El Nano de Sants

  4. Jordi Morrós Ribera diu:

    Amb aquests temes tan delicats a vegades els qui fan tires d’humor als diaris saben copsar millor el trasfons que hi ha darrera de tot plegat:

    http://www.flickr.com/photos/antoniomarinsegovia/11526211535/

  5. Al PP són completament incapaços d’entendre la diferència entre dret i obligació. La llei actual no obligava a cap dona a avortar, fos quin fos el seu circumstància, i donava el dret a la dona a decidir sobre la seva maternitat. L’extrema dreta imposa, seguint les seves pautes d’actuació, la seva pseudo moral passada de moda i repressora.

    L ‘Església no pot acceptar un estat aconfessional i pressiona, emparant-se en la superstició i ignorància d’uns, i en el suport interessat d’altres, aconseguint ficar-se en els assumptes civils, i ignorant a allò atribuït al seu inspirador: “Donar-li al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu “. Rouco i la seva camarilla amb la seva actuació de “capellans trabucaires” no deixen de donar suport a una posició que va afavorir l’aparició de “Mares Maria” i la impunitat de degenerats que emparant-se en els seus vessants van satisfer les seves conductes pederastes.

    M. Àngel Ferrer de Les Illes

Opina

*

Translate »