26 abril 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

“Principi i fonament” i terme de plenitud

“PRINCIPI I FONAMENT” I TERME DE PLENITUD

Vetlla de Pasqua, 1 d’abril de l’any del Senyor, 2018
Josep M. Balcells, escolapi

Això és Nostre Senyor, Jesucrist de nou després de la Vetlla de Pasqua. Resurrecció a tot vent. Encara ressonen les paraules suplicatòries de Jesús en el seu darrer comiat i en la seva pregària adreçada com sempre al seu Pare: “Pare, ha arribat l’hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui”. Han ja transcorregut les escenes narrades per Joan de la Passió, Mort i Resurrecció. Cada any les fem més nostres i anem intuint, sempre dins del misteri, tot el que Jesús va sofrir en lliurar la seva pròpia vida per a la salvació, per a la renovellada “dignificació” de la humanitat envellida.

En la vostra glorificació neix i arrela el principi de la nostra pròpia glorificació. Els misteris de la redempció ens són tan densos com els de la vostra encarnació. Només per joiosa fe els tenim per nostres; això sí, ben nostres.

Aquesta pluja de divinitat ens sobreprèn, ens admira i ens hi sentim com perduts-guanyats per la força de l’acció salvadora. Sentir-se salvats de nosaltres mateixos, incapaços com som d’entendre gaire res de la vostra acció, acció que engloba tota la gernació dels humans de tots els temps i llocs. D’ençà del vostre misteri de rescat del mal obrat en les nostres vides; i encara més i tot, del tresor de “gràcia sobre gràcia” rebudes en present continuat… Heu irromput en la Història i us n’heu fet Senyor, un Senyor, com d’aquells que senyoregen servint, recolzant, dignificant, estimant… Presos tots per la vostra presència i acció, de tal forma que bé podem afirmar que de tots nosaltres en sou principi i fonament. Vós ens heu donat origen i destinació. Des que “vivim, ens movem i som” sou Vós qui sosteniu la nostra existència i li doneu sentit i terme. Nascuts de Vós, vivim una existència humana plena de ressonàncies divines, malgrat no en siguem conscients, ni prou agraïts.

Ja hauria de ser arribada l’hora de que us coneguéssim, de que us sentíssim ben endins, de que us fóssim imitadors en tots els sentits de la vostra generosa bondat.

Que sigui el d’avui un nou principi, convivint amb la vostra presència, atenció, tractament i companyonia. Mai més sentir-nos sols!

Ens heu “comprat” per fer-nos lliures; ens voleu lliures perquè aprenguem a estimar-vos a Vós i a tots els que Vós estimeu. Així se’ns obren horitzons insospitats i us sabem tan a prop, tot i que hi hagi distàncies de per mig.

Ja us admirem com a l’Home Nou, com a l’Home Universal que en la seva persona engloba “gent de tota tribu, poble i nació”. Tots germans de part de Pare.

Aquesta nit gloriosa de la vostra Resurrecció ens permet sentir-nos ressuscitats en la vostra Resurrecció. Feu que aquesta meravella no perdi el fulgor d’aquesta nit de glòria. Les nostres mans, Senyor, no poden sostenir aquest tresor de la vostra amistat, del canvi del cor que ens oferiu. Ai, Senyor, tot i posant una atenció tentinejant, mireu que la màgia del que heu renovat que no se’ns faci mai malbé, que no fem trencadissa de la vostra creació, un búcar de perfum. I no ho diem per a nosaltres, sinó per a glòria del vostre Nom i per la Paternitat de Déu envers nosaltres pobres, pobretons.

Que sigui la vostra hora en les nostres hores. Que la vida romangui estretament vinculada a la vostra. Que tinguem per plenitud allò de què “sense mi no podeu res”. Que n’és de preciós saber-se petitó a la vostra falda, d’aprendre a caminar de les mans sol·lícites vostres, d’aprendre les primeres paraules fondants com Pare, Mare, germà, fill, estimar, abraçar, amic, mirar, sentir glatir el cor. Ensenyeu-me a confegir petites frases d’admiració, d’adoració i d’acció de gràcies…

Doneu-me un cor fet a la mesura del vostre.

Doneu-me uns ulls admiratius, atents, empàtics i que somriguin.

Doneu-me uns sentits plens de la vostra pau, per trobar l’exquisida percepció de colors, perfums, gustos, per veure les coses il·luminades, amb l’aire que s’hi passegi per entre les formes i volums, contrastat, que s’hi donin totes les dimensions, sense menystenir les que donen profunditat al mirar. Enceneu una primavera, fins ara mai florida, que faci lligam amb la germana natura, que tot ho senti meu sense posseir res.

Oh, Resurrecció renascuda, singular per a cadascú! Tenint-vos a Vós que no tingui cap desig de posseir, de fer meu; només de gaudir-ho, de deixar-ho en la seva puresa inicial, de ser de tothom sense ser de ningú. Ofegueu tota avidesa, per no haver de lamentar que m’hagin robat el cor, sense ni adonar-me’n.

Senyor, ressusciteu a cada nova albada, que no visqui recordant, sinó gaudint de la bellesa de trobar i assaborir que tot és nou a cada moment.

Senyor, portat pel goig de la vostra Resurrecció potser he dit més de deu disbarats. No me’ls tingueu en compte. Vull desprendre’m del ja viscut. Doneu-me aquesta alada sensació de viure de novetat en novetat.

Feu-me estimar les coses petites, les coses senzilles i que les vagi valorant d’ara en més. Doneu a tothom multiplicat allò que a mi em doneu només sumat. N’estaré ben content. Feu que ells augmentin i que jo disminueixi.

“Jo sóc la Resurrecció i la Vida” En Vós crec, espero, estimo. Feu que creixin fe, esperança i estimació. De més en més, Senyor.

I quan plogui encara que a desgrat meu, doneu-me un cor lliure, que sàpiga acceptar coratjosament, que sàpiga veure el cantell de bondat de tota cosa. Que no m’hi ennuegui. I quan entri en la nit del no saber, del no voler, que Vós hi sigueu el meu núvol incandescent. Oh, Presència adorable!

Articles relacionats

Opina

*

Translate »