20 octubre 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Qui no està en contra està en mi

QUI NO ESTÀ EN CONTRA ESTÀ EN MI

Diumenge XXVI de durant l’any, 30 de setembre del 2018
Josep M. Balcells, escolapi

Les lectures d’avui ens permeten entrar de ple en un tema de plena actualitat, donat el pluralisme ambiental. Avui cada dia ens juguem la convivència en tants aspectes que els tenim a peu de carrer i en els mitjans. Una manera encertada és no caure en racismes i populismes tantes vegades disfressats i de difícil reconeixement, també pel sentit contrari, és a dir: pel relativisme que en voler casar la complexitat un es desarrela de les conviccions per mor que d’una pretesa convivència es deixen de banda valors constitutius de la pròpia identitat o estil de vida.

Quina sortida té aquest tombant cultural nostre? Sens dubte cal aprendre a practicar un respecte bàsic amb totes les persones, sense prejutjar fets, maneres o usos. Això sí, cal tenir la sensata capacitat de discerniment per tal d’individuar què és essencial i què és secundari. La bonhomia congenial de Joan XXIII va dir una veritat de sentit comú com per desarmar bel·ligeràncies que ens puguin apartar de la pau en el conviure: “Les coses que ens uneixen són més que les que ens divideixen”

Les que ens divideixen moltes són fruit dels usos pretèrits que ens encallen en actituds que bé podríem tenir per obsoletes i pròpies d’altres temps més reculats.

Tinc a mans un document fruit d’una elaboració conjunta entre luterans i catòlics acordat en ocasió del cinquè centenari de la Reforma protestant. Els caires vius de les discussions a que va donar lloc aquesta escissió, avui mirades amb els ulls dels historiadors d’ara, constatem que són moltes de tipus cultural, polític, socio-econòmics i no tant religiosos –sense negar-los aquests, amb tot. Tot el que es mira amb ulls històrics ens dóna un marge prou ampli per promoure un atansament fratern. Ja és significatiu el mateix títol del document: “Del conflicte a la Comunió”.Tant més quan la paraula clau del Vaticà II és precisament la de la Comunió, de la qual se’n va fer bon ressò el papa Joan Pau II, en el document fet en ocasió del nou mil·lenni, on parla de l’espiritualitat de la comunió i on diu a les clares: “Fer de l’Església la casa i l’escola de la Comunió: aquest és el gran repte que tenim davant nostre en el mil·lenni que comença, si volem ser fidels al designi de Déu i respondre també a les profundes esperances del món”. Avui també el papa Francesc posa l’accent en fer uns distincions entre afirmacions de fe i altres que són de segona categoria, i que hi ha precisament una jerarquia de valors i que les coses essencials no són tantes com per no poder compartir amplis àmbits de pensament i d’acció. Comença per una cita de sant Tomàs d’Aquino que “destacava que els preceptes donats per Crist i els apòstols al Poble de Déu són poquíssims. Citant sant Agustí advertia que els preceptes afegits per l’Església posteriorment han d’exigir-se amb moderació “per no fer més feixuga la vida dels fidels i convertir la nostra religió en un esclavatge, quan “la misericòrdia de Déu volgué que fos lliure”. Aquest advertiment , fet uns quants segles enrere, té una tremenda actualitat. Hauria de ser un dels criteris a considerar a l’hora de pensar una reforma de l’Església i de la seva predicació que permeti realment arribar a tothom”. Havia dit antecedentment que “Totes les veritats revelades procedeixen de la mateixa fe, però “algunes són més importants, perquè expressen més directament del cor de l’Evangeli. En aquest nucli fonamental el que resplendeix és la bellesa de l’amor salvífic de Déu manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat. En aquest sentit, el Concili Vaticà II va explicar que “hi ha un ordre o jerarquia en les veritats en la doctrina catòlica, pel fet de ser diferent la seva connexió amb el fonament de la fe cristiana. Això val tant per als dogmes de fe com per al conjunt dels ensenyaments de l’Església i fins i tot per a l’ensenyament moral” (La joia de l’evangeli (n. 43 i 36).

L’expressió de Jesús que ens reporta l’evangeli d’avui és prou il·luminadora com per permetre, àdhuc, urgir un ampli àmbit de concordances sobretot en el viure que ni de bon tros debat grans principis sinó opcions de usual convivència. La frase esclaridora és: “Qui no està contra nosaltres, és amb nosaltres”.

En un àmbit pretesament democràtic hauríem de proposar-nos viure “en justícia i pau”. Justícia per la predilecció evangèlica envers els més pobres, i Pau per “guiar els nostres passos per camins de pau”. Sintonies clares del magisteri dels darrers papes.

Hauríem de saber llegir allò que afegeix Jesús en la segona part de l’evangeli d’avui en relació amb l’escàndol dels petits i desvalguts. Ben categòric i ben gràfic és Jesús en referència als controvertits de la justícia i de la pau: “Més els valdria que se’ls posés una mola d’ase al coll i els llencessin al mar”. I encara més gràfic: tallar–se peus i buidar-se ulls abans de ser motius d’escàndol. Atenció que tot això va amb nosaltres per les desigualtats que ens rodegen sense ni immutar-nos. Una llagrimeta davant de la televisió, fugaç com totes les imatges que no les tenim per viscudes, ai i com en som d’insolidaris…!

El reclam d’avui té molt a veure amb les actituds de no-violència proposades i viscudes en pròpia pell per Gandhis, Mandeles, M. Luter King i altres…

Avui socialment: ens ho diu taxativament el papa Francesc: “No a una economia de l’exclusió” on s’expressa dolgudament: “Hem iniciat una cultura del “descart”, que a més, és promoguda. Ja no es tracta del fenomen de l’explotació i de l’opressió, sinó d’una cosa nova: amb l’exclusió queda afectada en la seva mateixa arrel la pertinença a la societat en la qual hom viu, perquè hom ja no està a baix, a la perifèria, o sense poder, sinó que està fora. Els exclosos no són “explotats” sinó “rebuigs, sobrants”. Avui també en el camp educatiu es parla d’escoles “inclusives”, perquè els condicionants de l’exclusió comencen molt aviat, ja a les escoles. L’amor inclou antecedentment la justícia.

Hi ha un compromís, almenys a nivell de propostes del papa Francesc, de “visualització” del que significa l’estil de vida cristiana, fins al punt de demanar-nos la mateixa santedat (“Alegreu-vos-en i celebreu-ho”!) en el nostre viure quotidià, dient-nos que és “missió” que no podem desvirtuar en un viure més allunyat de la consonància amb la saba de l’evangeli. Avui se’ns invita a ser molt pragmàtics i feiners en el dia a dia. I aquí hi convergeixen moltes aportacions de tot tipus en les que ens hi podem sentir ben germans en un món plural com el nostre. Escandalitzar seria viure l’evangeli amb un estil mediocre, llangorós… Un món plural ens porta a conviure en tot un esplet de convergències en el bé comú, que és el fonament de qualsevol vida social digna.

Encara s’hi podria afegir el gran desig de Moisès davant de les intemperàncies del seu ajudant Josué: Estàs gelós de mi? Tant de bo el poble tingués el do de profecia i que el Senyor donés a tot el poble el seu Esperit” O bé també l’arrencada de la col·lecta aplicada al nostre viure i desviure: “Oh Déu, mai no manifesteu tant la vostra gràcia com quan perdoneu i us compadiu…”

Articles relacionats

Opina

*

Translate »