15 octubre 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Resiliència cristiana

RESILIÈNCIA CRISTIANA

Diumenge X de durant l’any, 10 de juny del 2018
Josep M. Balcells, escolapi

Pau que predica amb el seu testimoni vital, del qual en deixa constància en molts dels seus escrits, com a estímul per als seus deixebles, avui ens exhorta a mantenir una tensió espiritual enlairada, com a efecte de la gràcia més que no pas deguda a la nostra incerta maduresa… Prenent el discurs de Pau des d’uns pocs versets anteriors als d’avui, veiem que la nostra condició natural és de fragilitat, com de terrisses, fàcils de quedar escantonades o perdudes per la inclemència dels temps que ens toquen viure. Febles com som, només és per gràcia que mostrem una fortalesa lluitadora per la qual el millor que podem fer és obrir-nos a una acció de gràcies, reconeixent l’ajut que ens ve de dalt, com ho expressa a les clares la col·lecta del dia: “Oh Déu, origen de tot bé, escolteu el que us supliquem: inspireu-nos de pensar allò que és bo i moveu-nos per a portar-ho a terme”. Sabem, com ens diu Pau, que portem els senyals evidents de la lluita contra el mal, omnipresent des que l’home és home (teló de fons: la caiguda dels nostres pares al paradís!); però encara que ens resten aparences de consumpció exteriorment, també és veritat que per dins, però -diguem-ho una vegada més- és per gràcia que ens anem renovellant de dia en dia, tot i el pes llord que aguantem; així també anem acumulant per contra un pes de glòria que ens serà ben durador per sempre.

El goig treballat que comporta una visió esperançada fa que tinguem una visió llarga de la vida i del seu destí i sentit. Aquesta manera de veure les coses i els esdeveniments -a llarg radi- ens permet de no absolutitzar el “present” convertint-lo en els usuals presentismes i immediatismes que, de ben segur, retindrien el nostre fer en la banalitat i el foc pirotècnic del que es desfà sense més ni més. Amb uns ulls de llarg abast fem anar el zoom que ens permet d’intuir coses de més consistència i entitat. Sabem que som moridors, que el nostre cos serà anorreat, però és convicció nostra, fortament arrelada, que, a semblança de Jesús, amb la fermança de saber que “són del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa” “també ens ressuscitarà amb Jesús”. Aquest “amb” em complau per la comunió que suposa com a garantia…

Podríem dir algunes consideracions sobre el salm 129 que és sovint confortador d’escoltar: “Si tinguéssiu en compte les culpes, ¿qui es podria sostenir? Però és molt vostre perdonar, i això ens infon respecte. Confio en la paraula del Senyor, la meva ànima hi confia”. Ho he dit més d’una vegada que hauríem de tenir el salm responsorial com la pregària que dóna resposta oracional al contingut de la primera lectura. Sap greu que ens passi desapercebut, entretinguts entre les dues primeres lectures. És moment de reflexió-petició en el què hauríem de reposar i reprendre l’alè…

L’evangeli d’avui ens presenta un Jesús en uns aspectes ben diferents dels habituals que, de bones a primeres, no deixen d’aixecar una perplexitat inusual. Jesús, ho sabem prou, ve a lluitar contra tota mena de mal. Marc no s’està de dir que guaria persones “posseïdes” pel diable, possessions que, aleshores pels rudiments dels coneixements dels temes de salut, a voltes, eren només manifestacions d’epilèpsia o altres similars. La possessió era un ample calaix per poder contenir-hi tota mena de situacions anòmales. La gent era ignorant i, a més a més, supersticiosa. Aquest fer de Jesús, malèvolament li va propiciar descrèdits, tals com que ho feia perquè ell mateix estava posseït pel diable. Jesús rebat de manera efectiva i raonada tal infundi. Poc podria lluitar contra el diable si ell mateix n’estigués posseït. Una evident contradicció, deguda a la “mala fe”: negar l’evidència! Jesús ho blasma com un pecat injuriós contra l’Esperit Sant, imperdonable, pel que significa de supèrbia per l’incriminació diabòlica contra l’acció guaridora del Mestre i Taumaturg.

Marc, curiosament, posa dues escenes narrades barrejades l’una amb l’altra, amb la qual cosa no deixa de suscitar perplexitat en els que avui llegeixen aquesta perícopa. Sembla que els “seus” en sentir el que feia hi anaren per endur-se’l, perquè deien que havia perdut el seny (!). Volien, de fet, sostreure’l per evitar atacs desconsiderats, com hem vist ja. Sense transició en la narració Marc diu que la mare i els parents el volen veure i (allunyar-lo) amb la pretesa de preservar-lo d’incidents, com el que havia protagonitzat suara contra els mestres de la llei. Advertit Jesús, tot i que està plenament donat a una predicació envoltat dels seus seguidors, de que els seus volen parlar-li; significativament fent voleiar la seva mirada a tot l’entorn dels qui l’escoltaven, va i fa aquesta proclamació, desconcertant a primera oïda: “Qui són la meva mare i els meus parents? Assenyalant amb la mirada i el gest ample, diu: “Aquests són la meva mare i els meus familiars: tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu parent, la meva parenta, la meva mare”. Nou desconcert pels seus i pels seguidors… No sortim de perplexitats.

Ara, això no ens sorprèn perquè sabem que Jesús inaugurava un nou teixit humà de relacions que superaven amb escreix els lligams de sang. Una nova faisó de família se’n dedueix de la seva vida i de la seva manera d’entendre les relacions. Quin devia ser l’efecte que aquesta “sortida” deuria fer als seus; i quin és també el que ens fa a nosaltres, després d’haver fet una mitja assimilació de les seves paraules, que llegim als escrits que ens resten? No sabem com varen reaccionar els seus parents, mare inclosa. L’únic passatge narrat per Lluc amb similituds al d’avui, és amb la permanència de Jesús a Jerusalem quan tenia dotze anys. Tenim pregunta-exclamació de la mare i la resposta desconcertant de Jesús. A línia seguida hi ha la consideració de Lluc: “Maria conservava tot això i ho meditava”. Maria tot i la seva grandesa va tenir al llarg de la vida del seu fill molts moments de meditació, més d’una vegada i una altra, sobresaltada… Desconcert, però per via d’excel·lència en els deixebles que se l’escoltaven agradosament. Jesús no va deixar mai ningú indiferent. Els evangelistes ho constaten… El Mestre es feu notar, suscitava “concert i desconcert”.

Ara, esplaiem-nos un moment davant del missatge de Jesús seguit amb la fe que ens sosté. És bo que mantinguem la perplexitat, en el nostre cas positiva, quan per exemple ens diuen els textos sagrats que “compartim la naturalesa divina”, quan sentim que “Déu és amor”, quan Joan ens certifica que “som fills de Déu”. ¿No tenim motius -tots els que vulgueu- pel desconcert i la perplexitat; positivíssimes totes dues, davant, no del que somiem, sinó del que se’ns diu i rediu i se’ns garanteix…

Cal deixar espai al misteri en la persona de Jesús i en la seva relació amb nosaltres. Ni com a Déu i Senyor que ens és, ni com a home singularíssim que fou i també ens és, Jesús continua fent-nos preguntes. Tant de bo no ho oblidéssim mai! Seria com obrir pàgines i pàgines a la seva biografia i a la nostra.

Articles relacionats

Opina

*

Translate »