16 febrer 2019

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Sacerdoci i dones d’Església

L’arribada de Francesc a l’Església, tan inesperada com sorprenent, va fer passar a molta gent d’un gran desencís a una il·lusió potser una mica massa exagerada. De cop i volta les anècdotes del nou Papa que preferia fer servir el nom de Bisbe de Roma que el de “Sumo Pontífice” ens van entusiasmar de tal manera que ens va permetre d’esperar uns canvis imminents.  I sens dubte va haver-hi de canvis, al menys en coses que no ens tenien acostumats al Vaticà, perquè va arribar un moment a la  nostra Església que les coses més o menys normals ens admiraven: el canvi de vestimenta, de creu, d’actitud senzilla davant la gent, etc.

Jo haig de confessar que després de l’abdicació de Ratzinger, ja ho podia esperar tot. Va ser el començament. I aquell nou Bisbe de Roma Francesc i jesuïta, que no pertanyia  a la Cúria i era llatinoamericà va ser per a mi, com per a molts com un raig d’esperança. Després,  amb l’entusiasme de les multituds en especial dels joves, vaig comença a tenir por que no tornéssim a la “papolatria” que tant ens havia molestat en altres moments. I vaig alegrar-me moltíssim quan el mateix Francesc va donar una simpàtica advertència als nois que l’aclamaven: “Res de Francesc, Francesc,  des d’ara, Jesús, Jesús…”

La entrevista llarguíssima i sincera en l’avió que el portava a Brasil va ser una mica programàtica. Em va agradar molt la sinceritat amb la que va respondre a allò que pensava i al que no veia de moment un canvi ràpid… I aquella conversa va portar a algun desencís esperat: “El Papa no està per el sacerdoci de les dones”.

Potser el que ara diré no semblarà políticament correcte dins una Església “progre”, o potser perquè m’hi considero, ho dic. ¿No hem donat massa importància al sacerdoci dins de les tasques de l’Església, de tal manera que considerem que si no hi formem part ja no tenim un lloc considerat? Confesso que jo no tinc aquesta vocació i  encara que les dones ho poguéssim exercir en algun moment no em sentiria cridada. Però el dret d’ocupar un lloc més adient en l’Església i en la societat no es redueix al sacerdoci. A mi no em va desil·lusionar, perquè mai m’he fet aquesta il·lusió. Però el dia que vaig llegir que el Papa havia inclòs una jove consultora entre els experts designats  per reformar l’estructura econòmica i organitzativa de la Santa Seu no sabeu com em vaig alegrar. Tant pel gest de Francesc com per la polèmica que es va generar fora i dins el Vaticà. I la tal Francesca Chaouqui no té pas aspecte de beata…

Ah!, que no pensi ningú que estic en contra del sacerdoci de la dona. Però la nostra tasca va més enllà. Com la de molts laics també, sense que mai a la vida hagin rebut el do del sacerdoci.

V. Molins Sobre V. Molins

Comentaris

  1. sefa amell diu:

    Estimada Viqui. Acabes el teu escrit referint-te al do del sacerdoci. De quin do pots prescindir tu? I perquè ets dona ja en tens prou? Encara que no passis gana bé et sents solidària amb qui en passa, mentre que els drets de les dones i la manca de justícia envers elles no et fa ni calor ni fred, perque sembla que no t’afecta directament, ni la utilització de la suposada voluntat de Déu per mantenir-les al seu lloc de sempre i forçat – perquè no totes s’hi troben bé – no ho trobes que no té raó de ser? La nostra tasca va molt més enllà, afirmes. Aquesta idea sembla que també l’apunta el Papa Francesc i altres papes, però no es decideixen a concretar-la aquesta tasca que va més enllà, tan interessant com poc reconeguda. Quan vulguis en continuem parlant.

  2. A. Ferret A. Ferret diu:

    Correcte. Com a consultores, com a sacerdotesses, com a teòlogues…

Opina

*

Translate »