26 març 2019

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

«Saciat del bo i millor, et lloaré amb el goig als llavis»

DIUMENGE XXII DURANT L’ANY – (Cicle A) – 31 d’agost de 2014
Salm: 63 (62)

Oh Déu, ets el meu Déu, a l’alba et cerco

2 Oh Déu, ets el meu Déu,
a l’alba et cerco.
Tot jo tinc set de tu,
per tu es desviu el meu cor
en terra eixuta, assedegada, sense aigua.

3 Jo et contemplava al santuari,
volia veure’t gloriós i poderós;
4 l’amor que em tens és millor que la vida,
per això els meus llavis et lloaran.

5 Tota la vida jo et beneiré
i alçaré les mans invocant el teu nom;
6 saciat del bo i millor,
et lloaré amb el goig als llavis.

7 Quan des del llit et recordo,
passo les nits pensant en tu,
8 perquè has estat la meva ajuda,
i sóc feliç a l’ombra de les teves ales.

9 A tu està unida la meva ànima,
em sosté la teva mà.

10 Però ells, que volen prendre’m la vida,
baixaran al més pregon de la terra,
11 cauran víctimes de l’espasa,
seran menjar per als xacals.
12 I el rei celebrarà el triomf de Déu;
el lloaran els qui juren pel seu nom,
mentre que hauran de callar els qui diuen falsedats.

Copyright © 2011 Associació Bíblica de Catalunya, Editorial Claret i Societats Bíbliques Unides
_______________________________________________________________________________________________

COMENTARI DE TONI PUJOL

«Saciat del bo i millor, et lloaré amb el goig als llavis»

«Tu ets el meu Déu, Senyor; a l’alba tornaré a cercar-te». Quan tot just començarà a complir-se la promesa d’un nou dia, que serà el primer, jo seré allà, amb els ulls oberts com a plats, delerós de veure com, sense cap esforç ni violència, la llum que ve del cel esvaeix les ombres de la nit i omple el món amb tots els colors de la vida. Res no s’hi podrà resistir: cap vergonya, cap injustícia, cap mena de corrupció…

«Tenir set» és el signe més clar i la primera conseqüència del fet què som (vivim) en un desert: «en terra eixuta, assedegada, sense aigua». Fàcil de reconèixer, però difícil de descriure, la sensació que anomenem «set» s’associa amb la inquietud i el desassossec, amb aquestes ànsies de viure millor que, adès i ara, aconseguim calmar durant un temps, però que sempre retornen, cada cop amb més intensitat. És el desig i l’angoixa, una necessitat mental i física, el remei costós de la qual sempre roman fora de nosaltres mateixos, i tot sovint, lluny del nostre abast: set de veritat, de bondat i bellesa, set de pau, de justícia, de llibertat, set d’estimar i de ser estimats…!

«La Paraula del Senyor m’és motiu d’escarnis i de burles. Ala fi pensava: no en vull parlar més, no diré res més en nom d’ell, però llavors sentia en el meu cor un foc que cremava, sentia un incendi dins els meus ossos» (Jer 20, 9).

Però tu sacies la meva «set», Senyor, perquè mai no parles per quedar bé, evites la mentida, ni que sigui piadosa, i refuses els afalags. T’estimes més decebre que no enganyar. Si hom ho pensa bé i llegeix l’Evangeli amb honradesa, no pot dir que t’ha seguit, sense saber ben bé a on vas i quin camí hi porta: «si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà» (Mt 16, 26).

Tu sacies la meva set, perquè em coneixes bé i, això no obstant, m’estimes, cada dia més: «la meva ànima s’ha enamorat de tu […] L’amor que em tens és millor que la vida, per això els meus llavis et lloaran». No puc evitar-ho: l’alegria que tu fas néixer al racó més íntim de mi mateix, tard o d’hora, m’acabarà vessant, per la boca i per les mans, i s’oferirà als altres, en una vertadera eucaristia: «que tota la vida et pugui beneir i alçar les mans lloant el teu nom».

Opina

*

Translate »