22 setembre 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Si algú vol venir amb mi…

SI ALGÚ VOL VENIR AMB MI…

Diumenge XXIV de durant l’any, 16 de setembre del 2018
Josep M. Balcells, escolapi

És difícil sostraure’t a la idea de que després en tornant de vacances encetem un nou curs com la quitxalla; curs nou que nosaltres l’anomenarem curs pastoral. En començar, doncs, el nou curs, el primer que hem de fer és notar el seu sentit de continuum que ens suggereix; és a dir que hi ha un abans i un després enllaçats; no hi ha present sense un correlat de passat. Així teixirem la vida –que en definitiva és la nostra assignatura de sempre- posant fermesa en els peus en la realitat del dia a dia, valorant cada passa i apuntant vers uns valors que volem fer nostres; valors que ens demanaran una resposta a Crist i a l’evangeli. La pregunta permanent que ens hem de fer respon a la que ens fa Jesús en un insistent avui: “I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?” No es tracta de donar una resposta de catecisme. La resposta com la de Pere suposa un acte de fe. Ja li ho adverteix Jesús: no ets tu sinó el Pare que t’ho ha revelat. Després d’un acte de fe segueix la manifestació de que el pensament de Déu respecte d’Ell i, subsidiàriament nostre, és una invitació a acompanyar-lo D’aquí que destaqui entre tot l’evangeli d’avui aquesta proclama: “Si algú vol venir amb mi, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi”. Després especificarà que això suposarà oferir la vida per Ell i per l’Evangeli, i això suposarà guanyar-la i més encara, salvar-la.

Mirem d’entendre a què ens crida Jesús. Ens ho respon el papa Francesc en la seva exhortació “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” que és, ni més ni menys, que una invitació a la santedat. No us espanteu que ell ens conduirà a entendre-ho simplement d’una manera accessible, sense, però, no rebaixar el to i nivell. No ens demana res que sigui impossible, donant per benentès que la gràcia hi contribuirà en tot i per tot. Ens diu, en consonància amb el Vaticà II, que en parlar de l’Església -en el capítol VI- ens esperona a fer-nos conscients de “La vocació universal a la santedat dins l’Església”. Francesc ens diu: “El Senyor ho demana tot, i el que ofereix és la veritable vida, la felicitat per a la qual hem estat creats. Ell ens vol sants i no espera que ens conformem amb una existència mediocre, aigualida, líquida. En realitat, des de les primeres pàgines de la Bíblia hi ha present, de diverses maneres, la crida a la santedat. Així ho proposava el Senyor a Abraham: “Viu seguint els meus camins i sigues irreprensible “. “El meu humil objectiu –ens dirà Francesc- és fer ressonar una vegada més la crida a la santedat, procurant encarnar-la en el context actual, amb els seus riscos, desafiaments i oportunitats. En efecte, a cada un de nosaltres el Senyor ens va escollir “perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls per l’amor”.

Anirem seguint el mestratge del papa Francesc, per això us demano que adquiriu el seu text: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”, perquè l’anirem puntejant pas per pas. El que ha de quedar ben clar és la “determinada determinació” que deia Teresa de ser obsequiosos a la veu paternal de Francesc. “La santedat és el rostre més bonic de l’Església. Però fins i tot fora de l’Església catòlica i en molts àmbits diferents, l’Esperit suscita “signes de la seva presència, que ajuden els mateixos deixebles de Crist.

“Cada un pel seu camí”, diu el Vaticà II. Llavors no es tracta de descoratjar-se quan hom contempla models de santedat que li semblen inassolibles. El que interessa és que cada creient discerneixi el seu propi camí i faci aflorar el millor de si mateix, allò tan personal que Déu ha posat en ell, i no es desgasti intentant imitar una cosa que no ha estat pensada per a ell. Tots som cridats a ser testimonis, però “existeixen moltes formes existencials de testimoniatge”. “Això hauria d’entusiasmar i encoratjar cadascú per a donar-ho tot, per a créixer cap aquest projecte únic i irrepetible que Déu ha volgut per a ell des de tota l’eternitat: “Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et coneixia; abans que sortissis del seu ventre et vaig consagrar profeta”. “Tots som cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge en les ocupacions de cada dia, allà on cadascú es troba. Aquesta santedat a què el Senyor et crida anirà creixent amb petits gestos. La missió de cadascú té el seu sentit més ple en Crist i només s’entén des d’ell. En el fons la santedat és viure en unió amb ell els misteris de la seva vida. Consisteix a associar-se sobretot a la mort i resurrecció del Senyor, d’una manera única i personal, a morir i ressuscitar constantment amb ell”.

Anant a demanar el que ens diu Jesús a l’evangeli d’avui, ens presenta tres aspectes fonamentals:

Negar-se a si mateix: Pot semblar paradoxal amb el clàssic “conèixe’t tu mateix” o bé l’expropiar la pròpia vida. Desfer-se dels pensaments, desitjos, somnis, ambicions personals de fer-se un mateix; abdicar de la pròpia voluntat i d’una omnímode llibertat. Fer créixer el jo altruista en detriment dels nostres egos inflats, ser conscients dels propis límits i limitacions; saber que sóc només una creatura que ha de desbrossar tants intents excessius de ser, d’estar, de fer. No hi pot haver dos amors al mateix temps: o s’exalta l’un i es deixa de cantó l’altre: l’amor de Déu o l’amor del propi ego, o anirem donant voltes i més voltes a la sínia… Però com costa de pensar-ho, de desitjar-ho, de viure-ho! Fins que no entenguem –vivint-ho- l’experiència d’expropiació del nostre voler en obsequi a l’amor de Jesús i al seu evangeli no anirem pel camí del seguiment. Qui vulgui “salvar la seva vida la perdrà, però qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà”.

Que prengui la seva creu: I com defugim el sofriment! El miratge de que la felicitat exclou la creu ens incapacita per donar passos ferms en el seguiment de Jesús. Aquesta sensibilitat determinatment evangèlica de prendre la contradicció, la pesantor de vida en tants moments; de no reconèixer que Jesús és qui en definitiva ens salva i guareix dels nostres mancaments, cansaments i això precisament en la seva passió, en l’obediència a la missió encomanada pel Pare. Havent estimat els seus els estimà fins a l’extrem, lliurant la seva vida per tots nosaltres: passió i mort salvadores, redemptores. Aquests són els pensaments de Déu i no els nostres. Ens adverteix Jesús en Pere.

Que m’acompanyi: Cal no perdre-ho mai de vista. Ell ens porta; ell ens posa ben a prop, amb els seus íntims. Ja hauríem d’haver perdut la noció d’anar per la vida fent el propi i exclusiu camí. El camí es fa sostenible quan el fem acompanyant-nos. No demana que fem el nostre camí, sinó que el fem en la seva companyia. Què diferent que és anar acompanyat i acompanyant. “Que Jesús vingui sempre amb mi tot al llarg del meu viatge; que Jesús vingui sempre amb mi. En les penes, en la lluita, en l’angoixa, vull que Jesús vingui sempre amb mi”

Articles relacionats

Opina

*

Translate »