16 febrer 2019

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

«Sigui enaltit el Déu que em salva!»

DIUMENGE XXX DURANT L’ANY – (Cicle A) – 26 d’octubre de 2014
Salm: 18 (17), 2-4; 47, 51ab

T’estimo, Senyor, força meva

T’estimo, Senyor, força meva!
Senyor, ets roca i muralla que m’allibera;
Déu meu, penyal on m’emparo,
escut i baluard, força que em salva!
Clamo al Senyor, que és digne de ser lloat:
ell em salva dels enemics.

Viu el Senyor! Beneït sigui el meu penyal!
Sigui enaltit el Déu que em salva!

Ell dóna grans victòries al seu rei,
mostra l’amor que té al seu Ungit.

Copyright © 2011 Associació Bíblica de Catalunya, Editorial Claret i Societats Bíbliques Unides
_______________________________________________________________________________________________

COMENTARI DE TONI PUJOL

«Sigui enaltit el Déu que em salva!»

«Quin és el manament més gran de la Llei?» Si ara algú ens fes a nosaltres aquesta pregunta, potser respondríem: no mataràs, no robaràs, no cometràs adulteri o no presen-taràs falsos testimonis contra cap innocent. Vet aquí, en canvi, la resposta de Jesús: «estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament».

Però, si aquest és «el més gran» i el «primer de tots», per què nosaltres, quan som sincers, n’hi fem passar tants d’altres al davant? És això un «manament»? És pot «ma-nar» a ningú que «estimi» i, més encara, que ho faci «amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament»? O no és «estimar» quelcom que depèn estrictament de la lli-bertat de cadascú? Per què Déu ens «mana» coses que, de fet, ningú no pot «manar»?

Ja fa temps que els nostres diccionaris no recullen el sentit original (etimològic) del verb «manar», que, entre nosaltres, ja no vol dir res diferent d’imposar, obligar, o donar odres de compliment forçós. Però «manar», del llatí «mandare», també significava: lliurar, confiar, sembrar, transmetre, comunicar, posar quelcom en les mans d’algú . «Manus-dare», literalment, «donar-les-mans», és a dir, oferir-se un mateix, en un gest que demostra, sobretot, la voluntat d’ajudar. Segons això, Déu, quan «mana», quan ens dóna un «manament» no pensa gaire a imposar-nos res, sinó, més aviat, a oferir-nos l’ajuda que necessitem, per tal de trobar, nosaltres mateixos, els criteris que ens caldrà fer servir, a l’hora de prendre les nostres pròpies decisions.

Si tenim això en compte, i també que «amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament» no ha de tenir necessàriament un sentit comparatiu (i, menys encara, un sentit exclusiu, equivalent a estimar Déu de tal manera que ningú més no pugui ser estimat de la mateixa forma), sinó purament descriptiu: si arribes a estimar Déu de veritat, serà només a condició de fer-ho en allò que estimes «amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament», crec que queda molt més clar, tant el significat autèntic del primer manament, com la seva prioritat respecte de tots els altres. Cerca el Senyor en allò que tu estimes per damunt de tot. Allà el trobaràs, el coneixeràs, fruiràs de la seva bondat i de la seva bellesa sense límits, arribaràs a saber qui és, i descobriràs el valor immens de la seva companyia. L’estimaràs, en efecte, el beneiràs, i mai no et cansaràs de donar-li gràcies.

I, així mateix, també crec que queda més clara l’íntima relació que el primer manament guarda amb el segon. El segon manament és «molt semblant», perquè resulta, com a conseqüència immediata, de fer allò que diem quan preguem tots plegats: «t’estimo, Senyor, força meva! Ets roca i muralla que em deslliura; penyal on m’emparo, escut i baluard, força que em salva! Viu el Senyor! Beneït sigui! Sigui enaltit el Déu que em salva! Ell mostra l’amor que té al seu Servent». El segon manament és el feliç resultat de respondre amorosament a l’Amor que hem rebut. «No maltractis ni oprimeixis els immigrants, no maltractis cap viuda ni cap orfe», ni ningú que sigui més dèbil que tu. «Si prestes diners als pobres, no facis com els usurers, no els exigeixis interessos» T’imagines com seria aquest món «sense interessos»? Doncs així l’imagina el Déu-Amor i així el vol.

Opina

*

Translate »