16 novembre 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Sóc menjar d’adults…

SÓC MENJAR D’ADULTS…

Diumenge XXIII de durant l’any, 9 de setembre del 2018
Josep M. Balcells, escolapi

Sant Agustí completa la seva frase il·luminadora que ja vam reportar la setmana passada: “Sóc menjar d’adults; creix, i em menjaràs. I no em transformaràs en tu, com fas amb el menjar de la teva carn, sinó que tu et transformaràs en Mi”. Aquesta frase d’Agustí treta de la seva experiència de novell convers a Jesús lliga amb aquestes paraules de sant Pau que hem llegit als textos de l’Eucaristia d’aquesta setmana. “Jo, germans, no us vaig poder parlar com a homes plens de l’Esperit, sinó com a homes nascuts de poc a la vida cristiana. La doctrina que us vaig donar era llet i no menjar sòlid. El menjar sòlid no l’hauríeu assimilat, ni ara no podríeu fer, perquè teniu mires encara massa humanes”. No us ho creureu però entre els cristians encara hi ha massa infantilisme, massa raquitisme en la fe. Ens ha mancat una immersió en l’evangeli sense glosses, evangeli al viu. Ja havia dit el mateix Pau unes línies més endavant: “Ningú no coneix Déu sinó l’Esperit que ve de Déu, perquè siguem conscients dels dons que Déu ens ha concedit. El que té mires purament humanes no admet res que vingui de l’Esperit de Déu, només ho podria penetrar amb els ulls de l’Esperit. Els qui són plens de l’Esperit ho penetren tot, mentre que a ells ningú no els pot comprendre… Però nosaltres tenim el sentit de Crist”. Altres vegades en dirà la ciència (saviesa) de Crist o bé tenir els mateixos sentiments de Crist. Ara bé, fou el mateix Crist qui a les darreries de la seva vida mortal deia als seus íntims. Ens traslladem al capítol 16 de Joan (oh goig!) quan els parla de l’Esperit que els enviaria un cop mort: “Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. Quan vingui l’Esperit de la veritat, us conduirà a la veritat sencera”. Tot obra de l’Esperit. Ell modela, configura, fa obra d’autor en cadascú de nosaltres. És una nova creació, la de veritat, la definitiva a ulls humans i divins: evangeli, sense més.

No ens han ensenyat a esdevenir com uns infants segons els patrons evangèlics. He posat a posta esdevenir i no ser. Són coses molt diferents. Esdevenir vol dir transcorre tot un procés, un progrés (que vol dir pujar graons d’una escala costeruda. Mai un replà serà només que un replà. Poder descansar una mica i reemprendre la marxa escales amunt). La senzillesa n’és la marca i denominació d’origen. No creure’ns més que ningú, De tothom n’hem d’aprendre la petita lliçó que, si mirem bé, hi hem de veure tanta positivitat… Obrim la motxilla i buidem, buidem-nos de nosaltres mateixos. Per cada andròmina que traiem ens alleugerirem el pes. Mirem dins a veure si trobem el granet d’or de la nostra generositat (Tagore dixit)

Repassem l’evangeli d’avui: Jesús ens posa a part, a vista de només nosaltres mateixos i –atenció: sempre mira al cel- sospira i ens diu a cau d’orella: “Efatà” que vol dir: “Obre’t”. De cop i volta se li obriren les orelles i se li destravar la llengua i parlava perfectament. Sant Agustí ja ens digué la setmana passada que també ell ho experimentà: “Vós cridàreu i clamàreu i vau rompre la meva sordesa, vau brillar, i vau resplendir i vau foragitar la meva ceguesa; exhalàreu el vostre perfum i el vaig aspirar, i anhelo per Vós, us he gustat i tinc fam i set; m’heu tocat i, m’ha arborat la vostra Pau”.

Escoltem –és el gran secret-; atansem-nos-hi ben a prop, somriem-los-hi. A qui? Als necessitats; donem-los-hi la mà, aixequem-los, potser no s’aguanten. Que es trobin acollits, que prenguin confiança. Atents, sense discriminar ningú (segona lectura d’avui); en tot cas donar preferència als que més ho necessiten, donar afecte als qui ho necessiten més que el poc pa que es mengen. Quan parla Déu al seu poble se li adreça així: Shemà Israel Escolta, Israel! Isaïes en parla avui a la primera lectura. També ho deia el profeta Jeremies: “vindran dies, diu l’oracle del Senyor que pactaré amb el casal de Judà una aliança nova. L’aliança que pactaré després d’aquells dies amb el Casal d’Israel serà aquest: “Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en els seus cors”. Deixem que el Senyor actuï com vulgui, deixa’l fer que serà per a bé. L’acció del Senyor la tenim al salm responsorial d’avui. Quin devessall de verbs d’acció. Quin transsumpte del que ha dit a la primera lectura. Esgranant verbs i més verbs. La lletania de tots els benifets. Fem-ne una proclamació de la nostra fe, dient-los un a un. En el fons no fem més del que diu la col·lecta d’avui: “Oh Déu, vós ens heu fet la gràcia de ser els vostres fills; mireu aquests fills que tant estimeu i concediu als qui creuen en Crist la llibertat veritable i l’herència eterna”.

És el papa sant Gregori el Gran qui ens confirma en la nostra raquítica creixença espiritual, quan diu: “Però la fe dels homes ignorats (cal entendre-ho en les coses de l’Esperit) és ronsera per creure el que no veu i per esperar el que desconeix.”. Ara es posa l’atenció a l’interior d’un mateix on habita el foc de l’Esperit. Pau en dirà beguda que embriaga i que ens dóna un cor de nens, de poetes o bé de nens poetes… Ja ho hem sentit moltes vegades: “El cristià del segle XXI o serà místic o no serà”. Ser místic vol dir entrar en l’experiència de Crist al fons del cor. I anar descobrint que la veritat de Déu no la trobarem si no tenim una atenció bolcada al fons del cor, si no sabem veure la vida quotidiana amb ulls de senzillesa, de bondat i de compromís a respectar-ho tot el que sigui respectable, a tractar-ho tot amb delicadesa. Ve ben pautat amb allò que Pau en dirà els fruits de l’Esperit Sant. Ho hem citat moltes vegades perquè són un estil de viure a cabalitat: “Amor, Goig, Pau, Paciència, Benvolença, Bondat, Fidelitat, Dolcesa i Domini d’un mateix…” “Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit. L’Esperit ve a ajudar la nostra feblesa: nosaltres no sabem com hem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar. El qui coneix els cors sap quin és el voler de l’Esperit: l’Esperit intercedeix a favor del poble sant com Déu vol. Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, dels qui Ell ha decidit cridar, perquè Ell que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatges del seu Fill, que així ha estat el primer d’una multitud de germans. I els qui havia destinat, també els ha cridat; i els que ha cridat, també els ha fet justos; i els qui ha fer justos, també els glorifica”. (Paraula de Déu!) Escoltar la veu fina, com un mormoleig, la veu de l’Esperit.

Ens afanyem, en el millor dels casos per correspondre a l’amor que Déu ens té. Però siguem fiats. Sé -deia Pau- de qui m’he confiat. Ell és el primer interessat en fer-nos viure com a fills d’adopció. Mans obertes i entomar la gràcia amorosa de Déu, el nostre Pare. Tot és qüestió de confiança. Serà Ell qui ens donarà la mà i ens dirà a “tots els alarmats: Sigueu valents, no tingueu por. Aquí teniu el vostre Déu que ve a fer justícia; és ell mateix qui us ve a salvar”.

Teresa del Nen Jesús es va inventar allò de l’ascensor espiritual per pujar cap el Cor de Déu. En va saber com pocs. La seva infància espiritual és de les flors més belles del conreu de Déu. Posar-nos a les seves mans i que Ell disposi. Direu, direu el que voldreu, però ella va saber robar el cor del cor de Déu. I deia que des del cel encara aniria bolcant sobre la terra pètals de flors”. Què lluny estem i ens sentim de les seves aspiracions fetes pregària tal dia com el 8 de setembre del 1890, dia de la seva professió com a carmelita descalça a Lisieux: “Que la teva voluntat es faci en mi perfectament, que arribi al lloc que has passat davant meu a preparar-me… Perdona’m si dic coses que no cal dir, només vull alegrar-te i consolar-te”. Va escriure que al final havia trobat la seva vocació, la meva vocació és l’amor. Vaig comprendre que l’amor comprèn totes les vocacions, que l’amor ho és tot, que l’amor abraça tots els temps, tots els llocs, en una paraula, l’amor és etern. El meu camí és confiança i amor. Ai, Déu, i què lluny estem d’aquesta senzillesa i d’aquesta confiança! Avui, volem ser nosaltres i només nosaltres: ego va, ego vé! Com se’n riuria de nosaltres Simone Weil, una altra de les grans. Anirem insistint en obrir camí de santedat, sí, sí, santedat. No us en rieu per sota el nas. Cal entendre bé les coses. El papa Francesc ens ha escrit una exhortació. “Gaudete et exultate”, explicant de què va la “jugada”. Ja ho posarem a les nostres mans. En parlarem pròximament.

Articles relacionats

Opina

*

Translate »