16 febrer 2019

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Sumar o restar, en una societat capitalista

Els rics sumen, els pobres resten. «Quan els números (beneficis) són bons per als potentats, aquests números clamen en el desert la ruïna, la fam i la misèria de la resta de ciutadans» (José María Castillo. Los grandes números de los ricos, ruina de los pobres. ATRIO, 26/02/15). No hi ha volta de full, si la macroeconomia creix els grans beneficiats són els que gestionen i distribueixen els seus beneficis. Hi ha una dita castellana que ho deixa clar: «quien parte y reparte, se queda con la mejor parte». Això s’explica per la manca d’ètica, el cainisme d’això que en diuen, eufemísticament, «els mercats».

 A finals del s.XIX, el sociòleg, economista i filòsof Vilfredo Federico Damaso Pareto (1848–1923), essent professor de la Universitat de Lausana es va interessar per «l’equilibri econòmic» i el 1906 va formular la següent observació sobre les desigualtats a Itàlia: el 20% de la població posseeix el 80% de la propietat. D’aleshores ençà, en una economia globalitzada, aquesta desigualtat no ha deixat de créixer sense que la relativament recent doctrina social de l’Església ho hagi pogut aturar.

Paradoxalment, la història demostra que aquestes desigualtats han estat, sinó promogudes sí, moltes vegades justificades per les religions, «l’opi del poble». Sobretot per la catòlica, perquè s’ha fet creure –encara que avui no s’expliciti d’aquesta manera-, que el poder ve de Déu i el que no el té, ha de creure i callar. 

Va ser Lleó XIII (1878-1903) qui es va adonar que els obrers abandonaven les pràctiques religioses decebuts d’una Església que no estava al seu costat quan la revolució Industrial del s.XIX els deixava sense feina. Fet, aquest, que avivà l’anticlericalisme, i el socialisme laïcista. Recordem Nietzsche i la seva afirmació de la mort de Déu. Des d’aleshores, déu és el diner que dóna poder omnímode als qui el tenen o el gestionen.

El Papa, amb l’encíclica Rerum Novarum (1891) va posar les bases que haurien de regular els «Drets i Deures del Capital i els Treballadors». Una encíclica que volia incidir sobre  «La misèria i la pobresa que pressiona tan injustament sobre la major part de la classe treballadora». Un aspecte molt actual de l’encíclica és la que es refereix al salari, amb l’acusació, potser més dura i directa: «Si l’obrer, obligat per la necessitat o acuitat per la por d’un mal major, accepta, encara que sense voler-la, una condició més dura, perquè la imposa el patró o l’empresari, és veritablement víctima d’una violència». Altres papes han assumit i repetit els trets principals d’aquesta encíclica: Pius XI amb la Quadragesimo Anno (1931), Joan XXIII amb la Mater et Magistra (1961), Joan Pau II amb la Centesimus Annus (1991)… Malgrat tot, l’Església, no ha reeixit en aquests camp i el món se li ha girat d’esquena, il·luminat per la llum rutilant de l’economia liberal capitalista. És fàcil entendre que aquella acusació sobre les condicions dures imposades als treballadors, avui són d’actualitat i apunta directament als mandataris europeus, al Fons Monetari Internacional i, en general, al món financer.

El sociòleg alemany Max Weber es va preocupar per a conèixer l’arrel de les desigualtats socials, publicant una sèrie d’assaig sobre el fet sociològic que relaciona economia i religió. Aquests treballs es van recollir en el llibre: La ética protestante y el espíritu del capitalismo (1904). Weber, que era protestant, de la branca calvinista, es va interessar –i potser influir- en la manera d’entendre els negocis des d’una moral burgesa. Les desigualtats, segons els sociòlegs, formen part de les estructures socials de tots els temps, organitzades de forma consistent –si cal emprant la força-, en castes, estaments i classes socials. Com ja s’ha dit, les doctrines religioses han contribuït, en bona part, al manteniment d’aquestes estructures socials, alineant-se gairebé sempre amb els poderosos. Fins i tot, durant molts segles, formant-ne part. En el seu estudi estrictament sociològic, Max Weber constata que els catòlics són més proclius a mantenir el seu estatus social, a ser més conservadors. Per dir-ho d’una altre manera, a que la gent pobre assumís la seva condició resignadament. Mentre que l’orientació dels protestants es basa més en l’esforç personal per a fer-se un lloc digna en la societat. Això justificaria que alguns països hagin prosperat més que altres. Pot ser un dels elements. Però això no ha fet que en els països considerats rics no hi hagi enormes desigualtats, ni bosses de pobresa extrema.

José Maria Castillo ens diu que «La societat que tenim avui funciona sobre la base del poder seductor», la vida d’opulència dels rics exerceix una poderosa fascinació a les capes populars. I, un comentari a l’article de Castillo, afegeix: «Els rics, amb els seus grans números, ens engalipen i ens fan creure que la font de la felicitat està en tenir, acumular riquesa, quanta més millor, a costa de qui sigui». Aquest comentari ens torna al principi d’aquest escrit: una societat injusta, sense ètica, legisla amb lleis injustes, sense ètica. D’aquí la paradoxa. Resulta que les enormes desigualtats socials queden emparades pel compliment més estricta de les lleis, sense que la doctrina social de l’Església pugui evitar-ho.

Salvador Sol

Articles relacionats

Comentaris

  1. Gràcies Antoni pels teus comentaris que trobo molt pertinents. Deixem apuntar, però, que quan parlo d’una desigualtat que no ha parat de créixer (punt 1 dels teus comentaris) em refereixo al que en economia es considera una tendència. És veritat que en temps de guerres i en situacions de desastres naturals les grans economies decreixen, però també afecten negativament a la resta. En quan a la Doctrina Social de l’Església (comentari 2) estic d’acord en que alguns dels papes no hi ha posat l’èmfasi necessari. En el meu escrit ja dic que la Rerum Novarum, malgrat ser molt important i fer denúncies molt clares, va arribar tard. En aquest sentit cal reconèixer que la jerarquia eclesial no segueix, amb l’entusiasme que caldria, l’exemple del Mestre. Amb el 3r comentari no hi puc estar més d’acord. En el meu escrit, comentant Max Weber, ja dic que l’Església catòlica s’ha inclinat gairebé sempre «a mantenir l’status social», predicat «resignació» a la gent pobre

  2. A. Ferret A. Ferret diu:

    1) Diu: “D’aleshores ençà [1906], en una economia globalitzada, aquesta desigualtat no ha deixat de créixer.” No és així: segons un llibre que estic llegint (“El capital al segle XXI”), els patrimonis van baixar fortament des de 1913 fins a 1950, de resultes de les destruccions i altres circumstàncies de les dues guerres mundials. A partir de 1970 van tornar a pujar i ara tornen a ser molt alts. / 2) “Alguns” papes han denunciat les injustícies socials; altres papes s’han limitat a recordar-ho; el cos de l’Església no ha fet massa cas d’aquestes encícliques; en general s’ha actuat com si “amb haver-ho “dit” ja s’havia complert”. 3) L’Església i els papes han actuat amb una notable “parcialitat”: han condemnat el socialisme, però no el capitalisme, sinó que li han exigit canvis (dintre d’una acceptació formal).

Opina

*

Translate »