26 març 2019

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

«T’aclariré el sentit dels fets antics»

EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU – (Cicle A) – 14 de setembre de 2014
Salm: 78 (77)

Escolta, poble, el meu ensenyament

Escolta, poble, el meu ensenyament,
estigues atent a les meves paraules.
2 Els meus llavis es valdran de paràboles,
aclariré enigmes del temps antic.

(…)

34 Quan els feria, ells el cercaven,
es convertien i tornaven a Déu.
35 Es recordaven de Déu, la seva roca,
del Déu altíssim, el seu redemptor.

36 Però no eren més que afalacs,
mentida davant d’ell a flor de llavis;
37 els seus cors no eren constants,
eren cors infidels a l’aliança.

38 Ell, que és tot misericòrdia,
els perdonava la culpa i no els destruïa,
refrenava constantment el seu rigor,
no els mostrava tot el seu enuig;

(…)

Copyright © 2011 Associació Bíblica de Catalunya, Editorial Claret i Societats Bíbliques Unides
_______________________________________________________________________________________________

COMENTARI DE TONI PUJOL

«T’aclariré el sentit dels fets antics»

Per «posar en Déu la confiança i guardar el seus manaments», per acollir el do que ens ha fet, a tots plegats, de la seva pròpia manera de ser i de fer, per permetre que l’Esperit faci viure sa Paraula en la nostra encarnadura, cal, sobretot, «no oblidar les seves obres». «El que vam sentir i aprendre, el que els pares ens van contar» no serem tan egoistes ni tan insensats «d’amagar-ho als nostres fills» i «ells ho contaran als fills que naixeran després». Així doncs, la nostra tasca consisteix a «recordar» i a permetre de ser convertits, poc a poc, en un «record»: «qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà» (Mc 8, 35) . Tot allò que no es dóna, es tuda.

El preu de l’oblit és la covardia: «són com arquers que fugen a l’hora del combat […] No guarden l’aliança de Déu […] Han oblidat les seves gestes». I el preu de la covardia és ésser oblidat.

El salm d’avui ens ajuda a «depurar» la memòria: destriar, d’entre tots els records que tenim, quins són els únics que val la pena conservar i compartir. Evoca els prodigis de l’Èxode: «per obrir-lo camí partí la mar, aguantant les aigües com un dic, els guiava de dia amb un núvol, de nit amb la resplendor del foc. Esberlà roques al desert […] va fer sortir rius de la pedra […] donà ordres als núvols i obrí els batens del cel, perquè plogués damunt ells l’aliment del mannà, el do del seu blat celestial […] els feu ploure carn com núvols de pols, milers d’ocells com grans de sorra […] En menjaren fins a saciar-se» Recorda les gestes grandioses que Déu ha fet per tal d’alliberar-nos, i els esforços constants amb què ens ha guiat fins a la Terra promesa. Però res de tot això no ha estat suficient, perquè «malgrat tot, no creien en els seus prodigis».

Recorda, finalment, el cas de David, el més petit de casa seva. Amb qui ningú, ni el seu propi pare, no va comptar mai per a res important. Explica que Déu «el prengué de darrere les ovelles» i «l’escollí com a servent» perquè guiés Israel, el seu poble: «ell el pasturava amb cor irreprensible, el guiava amb mà prudent». Però, recordeu quin coratge que va tenir, quan el profeta Natan li retreia el crim que havia comès per tal d’allitar-se amb Betsabé? «He pecat contra el Senyor…!» (2Sa 12, 13).

No hi ha cap més futur per a nosaltres, ni per als nostres fills, que aquest que va començar en David.

Sí, bon Nicodem, al cel s’hi puja baixant…

Opina

*

Translate »