19 novembre 2017

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Tot com un regal

TOT COM UN REGAL

Diumenge XXIX de durant l’any. Diumenge del DOMUND, 22 d’octubre del 2017
Josep M. Balcells, escolapi

He d’advertir que per circumstàncies que ara no fan al cas, he d’ajuntar els comentaris de dues domíniques en un de sol (dies 15 i 22 d’octubre).

Començant per la primera on l’evangeli s’ha vestit de festa, la primera cosa que se m’acut és de que estem tan posats, ara diuen “abduïts” pels aspectes moralitzadors, que traspuen gairebé sempre seriositat i compromisos dels quals en parlem i després… no els sabem aguantar, perquè els trobem pesants i els hi fem un moviment de les espatlles com per treure’ns el pes de sobre. A això s’hi afegeix que quan se’ns parla de noces i de convits esponsalicis, ens troba com a desplaçats i com si ens vinguessin les coses de nou. I gairebé ens malfiem d’aquests tipus d’invitacions. L’evangeli d’avui és una paràbola que ens diu molt -i potser massa, per la minsa fe que “gastem”-, perquè hi ha una insistència del Rei que de sobte ens desconcerta i que ens fa pensar que o és com una fabulació esplèndida, gasosa o bé hi ha en ella la més gran veritat del que és el Regne del Pare “nostre”. Nosaltres som dels trobats a les cruïlles, saludats i empesos a entrar en el saló del Regne. Com de nou ens ve tot plegat! Què poc sabem i què poc vivim de la festa del convit de la nostra FE!

Ser cristià, quan un ho pensa sossegadament, és tota una FESTA permanent, però d’aquelles que abans en dèiem Festes Majors, de tirar la casa per la finestra… Avui les coses filen d’una altra manera i ja s’ha perdut el sentit joiós autèntic, àdhuc dels casaments mateixos, on et veus obligat a pagar per ser-hi. D’altra banda, el cada dia és una festa eixerraïda, on et vas permetent extres en els quals hi anem posant les satisfaccions dels petits o grans capricis, dels quals no ens sabem estar, consumits pel consumisme… Festa versus di-versions, ai làs, quina poca consistència!

A veure si anem encalmant el pas i comencem a donar valors a les petites coses, a donar valor a la joia de viure, al goig d’una fe “trempada”, a l’enclusa de la fortalesa –a vegades em paro davant d’una paraula i intento veure’n els millors cairells, perdoneu la mania-; deia del goig de la fe que sap evangèlicament “degustar”, assaborir el present com a regal de Déu. Amb ben poca cosa ens podríem, no dic acontentar, sinó satis-fer. Mot que assenyala el “bastant i suficient”. Del llatí, és clar. És allò que ens digué Pau, la setmana passada, ara que l’hem rastrejat per totes les línies i les “entre línies”: “Sé viure enmig de privacions, i sé viure en l’abundància. Estic avesat a tot i a trobar-me mancat d’allò que necessito. Em veig amb cor, gràcies a aquell que em dóna força”. Saber viure amb joia, gran saviesa de la FE!

Quina curació, quina salut mental, en temps en què la majoria estem embrollats amb el teixit i teranyina de satisfer desig grans i petits, sense massa miraments. Ens venç la passió que no sabem controlar. “Abstine, sustine, aggredere, dels estoics de tota la vida…Va, deixem-ho, perquè incidiríem en tòpics suats i resuats. No s’ho val la pena. Seria perdre temps, perquè qui n’està curat, curat està, i el que no, deixem-lo estar tranquil que no hem de caure en menudències, segons ell. Passem a una altra cosa. I punt.

La joia precedeix a la festa de la FE. Si hem d’esperar per fer festa a que ens omplin la copa de les bombolles del cava, malament, rai. No sé si per donar relleu als bons pensaments que et suggereix la vida des d’una òptica de FE pura i vertadera, però trobo -a la que salta- consonàncies , rimes profundes, una vegada més, amb l’exhortació La Joia amb l’Evangeli quan el papa ens diu amb la seva manera de dir tan franca: “Un evangelitzador no hauria de tenir permanentment cara de funeral”. Tal qual! Segueix: “Recobrem i acresquem el fervor, “la dolça i confortadora joia d’evangelitzar”, fins i tot quan cal sembrar entre llàgrimes… i tant de bo que el món actual –que busca a vegades amb angoixa, a vegades amb esperança- pugui així rebre la Bona Nova, no a través d’evangelitzadors tristos i descoratjats, impacients o ansiosos, sinó a través de ministres de l’Evangeli, la vida dels quals irradia el fervor dels qui han rebut, primerament ells mateixos, la joia de Crist” (Pau VI). L’Evangeli o és joia o què és, digueu-me? Mirem-nos al mirall de la FE de Pau; quina cara hi posem? “Del sobreeiximent del cor els llavis en parlen”. Dita llatina.

Fent incursió en la lectura de la carta primera als Tessalonicencs, que ens acompanyarà fins a darreries de l’any litúrgic. I si féssim una altra experiència de lectura divina amb aquesta epístola de Pau, tal i com vàrem fer amb la dirigida als filipencs? Poso sobre avís, per no perdre l’ocasió. Entre altres motius perquè és el primer escrit que ens arriba, només vint anys després de la mort de Crist i ens fa veure com s’organitzaven les primeríssimes comunitats cristianes. Un comentarista ens diu: “La carta ens permet trobar les formulacions inicials de la FE en Crist i mesurar la vitalitat dels començaments de l’Evangeli. Il·lumina també el pensament de Pau en els primers besllums i, contribueix, per comparació amb altres cartes successives, a percebre l’evolució de l’apòstol. Això ens recorda que Pau va anar modulant el seu pensament, que no estava pas fix des de sempre, sinó que va anar evolucionant, a mesura que les circumstàncies i els problemes l’anaven fent modular”.

En la seva pregària sempre hi ha, a més del record amable, l’expressió de la joia que li dóna saber com estan tan actius els seus deixebles en el ferment i el foment de l’evangelització mútua.

Vull fer notar que en aquesta carta apareixen conceptes, que després han esdevingut expressions que perduraran a través de segles i que potser han perdut la profunditat que tenien, o bé en Pau o bé en les primeres generacions de cristians. Cal aprofitar que ens arriben amb el segell d’inèdits per valorar-ne la frescor i la profunditat de ser nascudes de feia poc o gens. Vegem-ne les que ja afloren en aquesta primera epístola paulina, només en el petit fragment que aprofundim avui:

– Pau sempre treballava apostòlicament amb companys estimats. Així hauria de ser tota l’obra pastoral. A voltes deixava els deixebles a cura de les comunitats naixents.
– L’expressió comunitat respon a una arrel grega ekklesia que ve del verb cridar, fer venir, con-vocar, el qual inicialment també conté el sentit de con-vocació, compartir crida, compartir elecció de part de Déu. Reunir, aplegar espiritualment. Vegeu què diferent és anar a l’Eucaristia per pròpia voluntat o només per tradició o bé responent a una invitació feta “per Déu Pare i per Jesucrist el Senyor”!. Dir a Jesucrist Senyor és sempre una confessió de FE. Com les hauríem d’ennoblir les nostres eucaristies! Déu et i ens convoca. Cal donar valor personal i comunitari, que vol dir “eclesial”. És un do de Déu restituir les paraules al sentit i valor que tenien en la primeria.
– És la primera vegada que està escrita l’expressió “Pare nostre”. És l’espiritualitat de Jesús. Ja de bon principi hi pregaven els primers deixebles del Mestre. Que no perdem l’afectuositat que regalima sempre de la pregària de Jesús, a la qual ens va invitar a dirigir-nos a Déu com a Pare bondadós, vertaderament amable. Quin regust de família que envolta la paraula-mare de Jesús: ABBÀ. Pare! Que no perdem el perfum que se’n desprèn. És l’aire de família. A recobrar en la seva pregonesa, oidà!
– Germans, per ser estimats per Déu. D’aquí ve la nostra germanor: som fills d’un mateix Pare. Quan ho expressa el sacerdot va més enllà d’una salutació inicial. És com veieu una constatació i una benedicció, dir-ho. L’afecte ve de Déu directament. Oh, gràcies al Senyor. Que no es perdi mai el seu sentit gloriós, Déu meu!
– L’evangeli: és la denominació de la Bona Notícia, que sempre és anunciada. Té sempre la connotació global de la missió i de la persona del Crist. És Paraula de Déu i del seu Fill Jesucrist. No és paraula humana. Dirà Pau que la predicàvem acompanyada d’obres poderoses, amb dons de l’Esperit Sant. Així quedava rubricada amb el segell del mateix Déu. L’expressió Paraula de Déu! amb que acabem les perícopes proclamades a les nostres eucaristies ha de ser expressió d’una adhesió vital. Pau, diu: que la proclamava “amb tota convicció”. Així també, tant de bo, nosaltres ho féssim!
– Quina meravella la formulació per primer cop, almenys que ens consti per escrit, de les virtuts teologals que seran el permanent i principal exercici de relació amb Déu i amb els germans!: Quina noblesa hi ha en les seves expressions, a més de ser reconegudes per Pau als de Tessalònica: “Com la vostra (plural) FE treballa per propagar-se. (Quin desfici que denota entre els germans: ai, La Joia de l’Evangeli, Pau i Francesc, calcant-se!) “La vostra caritat no es cansa de fer el bé” Oh, caritat operosa, feta realitat en el petit quefer de cada dia! “La vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor, aguanta les adversitats”. Que eren ben reals, sabudes i patides per l’apòstol. Els començaments no foren mai fàcils; l’entusiasme per la Mort i Resurrecció eren un esperonament fratern… Ens fem aquesta pregunta: Fou Pau a formular-les o bé ja eren anomenades i viscudes pels primers cristians? De tota manera, aquí ens han arribat ben formulades. Gens abstractes, per cert. Són el viure esponerós dels primers fidels.

Qui té Jesús ben afermat al cor i a la vida ja té la cara de la moneda de “les coses de Déu”, a qui fervorosament és deure retornar-se-les, perquè d’Ell les hem rebut i són preu de devolució. La paraula re-dempció (redimir un deute) té aquest sentit de retornar allò que és de Déu. Això ens ha estat possible a través de Jesucrist, Redemptor, a qui la litúrgia diu que “hem estat comprats al preu de la seva sang”. A Déu l’honor i la glòria! Amén.

No puc deixar de portar a la memòria els números 11- 13 de La Joia de l’evangeli responent a l’epígraf “Una eterna novetat: “ Un anunci renovat ofereix als creients, també als tebis o no practicants una nova joia en la fe i una fecunditat evangelitzadora. En realitat, el seu centre i essència és sempre el mateix: el Déu que va manifestar el seu amor immens en Crist mort i ressuscitat. Ell fa els seus fidels sempre nous, encara que siguin ancians, “els renovarà el vigor, pujaran amb ales com d’àguila, correran sense cansar-se i caminaran sense fatigar-se” Crist és l’Evangeli etern. La seva riquesa i la seva bellesa són inesgotables. Ell és sempre jove i font de novetat. L’Església no deixa d’admirar-se per “la profunditat de la riquesa, de la saviesa i del coneixement de Déu”.

”En qualsevol forma d’Evangelització el primat és sempre de Déu, que volgué cridar-nos a col·laborar amb Ell i a impulsar-nos amb la força del seu Esperit. La veritable novetat és la que Déu mateix misteriosament vol produir, la que Ell inspira, la que Ell provoca, la que Ell orienta i acompanya de mil maneres. En tota la vida de l’Església ha de manifestar-se sempre que la iniciativa és de Déu, el qual ens estima primer. Aquesta convicció ens permet conservar la joia enmig d’una tasca tan exigent i desafiadora que pren la nostra vida sencera. Ens ho demana tot, però al mateix temps ens ho ofereix tot”. “A Déu el que és de Déu”.

Pau és un mestre excel·lent. Deixem-nos portar per la seva passió apassionada per Crist i per la passió apassionada per l’evangeli. Siguem-ne apassionats deixebles seus. Déu ho faci!

Articles relacionats

Opina

*

Translate »