20 maig 2019

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

«Tota la vida m’acompanyen la teva bondat i el teu amor»

DIUMENGE XXVIII DURANT L’ANY – (Cicle A) – 12 d’octubre de 2014
Salm: 23 (22)

El Senyor és el meu pastor

El Senyor és el meu pastor:
no em manca res.
2 Em fa descansar en prats deliciosos,
em mena al repòs vora l’aigua,
3 i allí em retorna.

Em guia per camins segurs,
per amor del seu nom.
4 Ni que passi per la vall tenebrosa,
no tinc por de cap mal.

Perquè tu, Senyor, ets vora meu:
la teva vara i el teu bastó
em donen confiança.

5 Davant meu pares taula tu mateix,
i els adversaris ho veuen;
m’has ungit el cap amb perfums,
omples a vessar la meva copa.

6 N’estic cert, tota la vida m’acompanyen
la teva bondat i el teu amor.
I viuré anys i més anys
a la casa del Senyor.

Copyright © 2011 Associació Bíblica de Catalunya, Editorial Claret i Societats Bíbliques Unides
_______________________________________________________________________________________________

COMENTARI DE TONI PUJOL

«Tota la vida m’acompanyen la teva bondat i el teu amor»

«El Senyor és el meu pastor». Ell entra a casa meva. Es fa present en l’àmbit d’allò que més estimo, on em sento segur. El trobo entre les persones amb qui m’uneixen vincles d’una amistat sincera, d’un amor vertader. Penetra fins als racons més obscurs del meu món interior, àdhuc aquells que a mi mateix em costa de visitar. Però no, com ho faria «un lladre o un bandoler», esmunyint-se d’amagat, tot aprofitant, precisament, la fosca, ni fent ús de la força. Ell entra si, i només si, «el guarda li obre la porta» i li mostra el pas franc.

«Les ovelles escolten la seva veu; crida les que són seves, cada una pel seu nom, i les fa sortir» (Jn 10, 3) Reconeix la forma de ser de cadascuna, tan especial, tan diversa, tan valuosa, de manera que totes se senten convocades per igual «a sortir», a no romandre recloses en cap presó ni en cap tomba, a no tenir por, a no sotmetre’s a ningú, a ser lliures, a viure…!

«Quan les té totes a fora», també les més velles, les malaltes, les dèbils i flaques, les menudes o «les mares que crien», «camina al seu davant». Perquè sovint les ovelles tornen a tenir por i es resisteixen a fer el «pas» (la Pasqua), quan el pas és perillós, difícil i angoixant, quan sembla que no hi ha sortida, o s’interposa algun obstacle impossible de superar. Aleshores el pastor «passa» al davant i, des de l’altre costat, crida les ovelles i, amb la seva veu, els fa arribar l’ànim (l’esperit) que els manca: apa, vine amb mi. Jo ja hi he «passat» per aquesta situació que tu vius ara, per aquesta creu, i sóc aquí esperant-te. Tingues coratge. No em decebis. T’estimo. «I elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu» (Jn 10, 4) i saben, perquè no és el primer cop, que diu la veritat.
«Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges» (Jn 10, 9). Cal saber «sortir» i «entrar». Cal afrontar les contra-diccions, tot «passant a través de la porta» que ens obre una determinada forma de ser home i dona. Vet aquí la manera d’assolir els dos béns que garanteixen l’única manera de viure que val la pena que sigui per a sempre: la llibertat i el nostre pa de cada dia.

«El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles» (Jn 10, 11) i així les «coneix» i les convida a prendre part, les inclou, en la meravellosa relació que l’uneix amb el Pare (Cf. Jn 10, 14-15)

Opina

*

Translate »