13 desembre 2018

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Un papa i una Església

La sorpresa de l’elecció del papa Francesc  s’ha vist confirmada per un seguit de declaracions, gests i fets que estan suposant un gir radical en el que ha estat la figura del papat i de l’organització eclesial dels darrers segles. Fins i tot, la empremta  de Joan XXIII pot quedar-se apaivagada per la revolució que s’intueix darrera les primeres passes del primer papa argentí i jesuïta. Tots aquells que confiaven que els gests del papa no fossin més que anècdotes, sorpreses que no afectessin a una organització mil·lenària i immobilista, tenen motius per a témer que la voluntat de canvi és de debò, real i consistent. L’únic dubte que ens queda és sobre la seva capacitat de vèncer les reticències i obstacles que es trobarà en el camí. Les mateixes dificultats que van provocar la històrica renúncia de Benet XVI. El mateix rebuig que va rebel·lar-se enfront les renovadores intencions del Joan Pau I.

Francesc ens ha regalat un seguit de gests inequívocs que evidencien el canvi d’era al sí de la institució. Conscient de la importància mediàtica de cada una de les seves aparicions, ha volgut mostrar que si el conclave havia escollit algú vingut de la fi del món, era precisament per a regirar una institució que porta segles encallada en una posició allunyada de la seva missió evangelitzadora. Rentar els peus a una dona musulmana. El primer viatge a Lampedusa. Dur sabates gastades. Moure’s en un quatre llaunes de més de vint anys. Conviure en una residència amb altres persones. La llista és llarga i coneguda. No en dubtem que cada un d’aquests gests siguin autèntics. Sabem que son conseqüents amb la seva etapa d’arquebisbe a Buenos Aires. Però també sabem que Francesc, conscient de la repercussió del que fa, aprofita per a llençar missatges claríssims de la urgència d’un canvi complet en el compartament del papa i, per extensió, de tots els representants de la institució. No és difícil imaginar-se l’efecte que haurà produït en els bisbes d’arreu que viuen en palaus episcopals amb monges al seu servei i un estil de vida tan poc bergoglià.

I també paraules

Hem ressaltat els fets però les declaracions del papa són igualment significatives. Aquesta setmana ha saltat a totes les primeres planes la llarga entrevista apareguda a La Civiltà Cattolica en la que, més enllà de titulars sorprenents, el papa  llença missatges oposats al que ha estat el discurs dels darrers pontífexs. Fins ara tan sols coneixíem  la  conversa que va mantenir amb els periodistes en el vol de tornada de Rio. I, per suposat, el que diu a cada acte on intervé. Tot plegat no deixa cap dubte del que pensa i a on vol portar l’església. Paraules que provenen del que sempre ha cregut i també, n’estem segurs, paraules que neixen com a resposta a la situació que s’ha trobat quan ha viscut dins la cúria. Moltes de les seves intencions no s’han concretat encara en res evident però el que hem sentit sobre el paper de les dones, el tractament de l’homosexualitat dins l’església, l’organització de la cúria, l’atenció als divorciats, l’estil de vida creient i la relació amb els diners ens haguessin semblat inimaginables fa tan sols uns poc mesos.

Les paraules del papa Francesc són per a consum de tots. Les adreça als catòlics i creients de tot el món. Persones desmoralitzades per l’allunyament de la jerarquia de les seves preocupacions reals i de les exigències d’aquest nou món. Però Francesc les envia també al conjunt de la societat. Sap el paper que l’evangeli  ha de tornar a jugar en la regeneració d’una societat dominada pel capitalisme i el liberalisme. No eren suficients les mitges paraules i les expressions beatífics amb que s’han tractat les urgències d’aquest temps. Francesc parla clar perquè es necessiten paraules inequívoques en front realitats tan exigents. I també parla –molts creiem que sobre tot parla- pel consum intern, conscient que la principal dificultat per la renovació de l’església prové de les pròpies estructures. Al llegir amb cura l’entrevista d’aquesta setmana, cal notar com les paraules més dures són les que adreça als curials, “funcionaris clergues de despatx” com els anomena.

No a la guerra

Les crítiques d’alguns i, alhora, les esperances d’altres és que els seus gests i les seves paraules quedin en això, en paraules. Que no cristal·litzin en els canvis substancials que anuncien. És cert que en molts àmbits no s’han vist concretats en revisió de normes i posicionaments. Però no podem negar que allà que ja s’ha produït ens permet albirar un seguit de canvis trasbalsadors. En volem destacar dos molt significatius.

El papa Francesc, ens tan pocs mesos de pontificat, passarà a la història com el papa del no a la guerra. El seu posicionament rotund en contra dels atacs a Síria, va suposar una novetat en el posicionament del Vaticà en temes geopolítics. Fins i tot, ara que sembla que Rússia i els Estats Units han trobat una solució negociada, no cal oblidar que Francesc va ser el primer líder mundial en oposar-se frontalment a qualsevol tipus d’atac. I seguint el seu estil, va fer-ho amb un llenguatge inequívoc.

No cal oblidar quina ha estat la posició del Vaticà a les invasions d’Iraq i d’Afganistan. I si ens anem una mica més lluny, a la segona guerra mundial o a les guerres incruentes de les dictadures militars llatinoamericanes. El discurs de l’església estava sempre amarat de tactisme i conservadorisme. Ens deien que calia deixar fer la diplomàcia vaticana. Les paraules del papa eren sempre etèries, amagades dins discursos teològics inintel·ligibles per a la majoria de nosaltres. Davant un fet tan inhumà i tan palpable com la guerra, s’oferien declaracions subtils, expressions de doble lectura per a no ferir ningú. Francesc ha decidit trepitjar tots els bassals que calguin per a recuperar el valor moral dels principis evangèlics.

I en clau interna, no és menys significativa la denegació d’empara a Monsenyor Nunzio Scarano, presumpte evasor fiscal. El gest ha confirmat la seva decisió d’evitar que el vaticà sigui un refugi de delinqüents econòmics. O la constitució d’una comissió per a la renovació de la estructura eclesial on cap dels vuit membres pertany a la cúria. Fets incipients que creiem que seran precursors de canvis més profunds.

Una església.

Davant la novetat d’un papa diferent no hem de caure en el parany de creure que els canvis es produiran tan sols per la seva voluntat. Cristians progressistes, creients allunyats i moltes persones alienes a l’església podem quedar-nos emmirallades en la figura del papa, reproduint el papisme que tan hem criticat dels grups integristes i conservadors. Cal continuar construint església local, domèstica, acollidora. No és difícil suposar que els canvis també arribaran a la caduca organització parroquial. L’església la constitueixen els grups, les comunitats laïcals i religioses, l’església viva de cada localitat. Hem de prosseguir en la construcció d’un entorn més just i solidari. Cal oferir propostes alternatives al mercantilisme dominant. Cal  posicionaments de denúncia. Cal celebrar la vida des de la justícia i la reconciliació. Aquests canvis no vindran de dalt, El papa te una tasca enorme que no ens treu la que ens correspon a nosaltres. És temps de tornar als espais públics per a viure i oferir espais d’acolliment i acompanyament. Quan la vella estructura es transformi –i esperem que sigui ben aviat- haurem de renéixer a partir de les experiències i propostes que hem de posar en marxa ara mateix.

En aquest enllaç trobareu el text íntegre, en castellà, de l’entrevista al papa Francesc

Opina

*

Translate »