24 maig 2019

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Uns vàndals saquegen i calen foc a l’ermita de la Santa Creu, a Montserrat

ermita_santa_creu_Montserrat_440x220Mossèn Ramon Oranies puja i baixa penyals amb la mateixa agilitat de les cabres salvatges que habiten als cingles de la muntanya de Montserrat. A punt de fer els 70 anys i amb dues estisores de podar a cada butxaca del darrere dels seus pantalons texans, el religiós va ser el que va descobrir dissabte que uns vàndals, per anomenar-los d’alguna manera, havien forçat l’entrada de l’ermita de la Santa Creu i, després de saquejar bona part dels estris i objectes religiosos que s’hi guardaven a dins, van apilar llenya per a una foguera i hi van calar foc.

Quan Oranies va accedir a l’ermita encara hi havia brases vives a l’interior. A l’estar gairebé totes les finestres i la porta tancada, el foc va créixer fins a cremar tot l’oxigen de l’interior i no va tenir força per sortir a l’exterior. Menys per una finestra, mig oberta, i per la qual es devien escapar algunes flames. El rastre del foc, que va pintar de negre la part superior d’aquesta finestra fins a la teulada, eren ahir evidents.

«Encara sort que aquests dies no hem tingut vent. No vull ni pensar què hauria passat si s’escapen les flames en una jornada de vendaval». La reflexió és del mossèn que ahir va tornar a l’ermita per atendre una parella de Mossos d’Esquadra de la unitat de medi ambient que van pujar fins a la Santa Creu per fer-hi una primera inspecció i precintar el recinte.

Qui fos va haver d’actuar divendres, perquè dijous algun monjo del monestir es va acostar fins a l’ermita i tot estava en ordre. Uns quants excursionistes també van rondar per la zona sense veure-hi res.

Aquesta ermita té un gran valor sentimental per als monjos de Monserrat. Juntament amb la de Sant Dimes, és utilitzada pels religiosos per als seus retirs espirituals, a gairebé 1.000 metres d’altura, lluny del tràfec de visitants. Ubicada a la zona de Tebaida, unes escales obertes fa segles sobre les pedres hi accedeixen directament des de la part del darrere del jardí del monestir. Però aquest és un accés de 400 costeruts esglaons només reservat per als monjos. Els visitants han de vorejar les muntanyes per escales, senders i camins en una ruta que en molts trams avança pel caire del precipici.

Com ho van fer? 

Al ser tan tortuosa la ruta, resulta complicat entendre com els saquejadors se’n van poder emportar de l’interior de l’ermita un armari, un matalàs, llibres i altres estris religiosos que els monjos van trobar a faltar en la primera visita que hi van fer i que no van resultar pastura de les flames. «El matalàs era bo. Molt bo», apuntava ahir Oranies. I segur que ho era, però a peu de cingle costava imaginar algú carregant un matalàs per aquells camins. I sense ser vist.

Amb la seva agilitat ja constatada, el pare Oranies es va endinsar amb els mossos per diversos sortints de la muntanya per veure si els brètols en comptes d’emportar-se’n els estris, els havien estimbat, muntanya avall o guardat en algun amagatall. Ahir no van veure res, però dos mossos més van recórrer la resta d’ermites de Montserrat per confirmar que tot estava en ordre.

Santa Creu -com Sant Dimes- no apareixen a la ruta d’ermites que molts excursionistes recorren quan visiten la muntanya. A l’estar habitades per monjos la seva localització ni tan sols apareix als senyals informatius dels camins. Una cadena prohibeix el pas fins al recinte de Santa Creu.

L’ermita data del segle XVII, quan es va construir aprofitant una balma natural sota una roca. Va ser erigida i destruïda diverses vegades fins als anys seixanta, quan es va aixecar en l’estat que presenta en l’actualitat per acollir, primer, el pare Estanislau, i durant gairebé 30 anys el savi, místic i eremita Basili Girbau. Benedictí molt apreciat i estimat en la comunitat religiosa de Montserrat, els seus estudis bíblics en aquell habitacle havien convertit el temple en un lloc especial per als monjos. A la vora de la porta de l’ermita, davant els ametllers ja en flor, una muntanya d’estris ennegrits i fumejants entristien l’escena. «Venjança, gamberrada… en qualsevol cas, una gran pena», va lamentar mossèn Oranies.

Font: El Periódico, 09/03/2015

Opina

*

Translate »