22 gener 2019

Catòlics al servei d'una experiència de fe més eclesial, més plural, més laïcal i més ecumènica

Veus profètiques que venen de lluny

VEUS PROFÈTIQUES QUE VENEN DE LLUNY

Setmana II d’Advent, diumenge, 9 de desembre del 2018
Josep M. Balcells, escolapi

La Veu de Déu transmesa a través d’un enfilall de profetes cobreix pràcticament tot el curs de la peripècia històrica del Poble de Déu. Profeta ve del grec amb la significació de dir, predir, pronosticar, revelar, sempre en nom de Déu, essent el seu oracle, la seva mateixa paraula. Pressuposa una crida i vocació especials. Ningú pot pretendre de ser-ho, a menys de caure en reprovació, a fi d’evitar falsos profetes, que també n’hi hagueren. Dura prova era ser profeta, perquè foren perseguits sovint molts d’ells… No sempre eren acollides les seves diatribes, a voltes ben dures. Les seves funcions eren múltiples: anunciar un futur on Déu i la seva paraula serien acollits, com a promesa de plenitud; donar a conèixer aspectes de Déu més purificats; denunciar tot allò que desdiu d’un poble que té Déu com a conductor i guia i que té l’oïda presta al clamor dels desvalguts i atropellats; pronosticar malvestats per la infidelitat de poble. Isaïes ho sintetitza en aquests verbs: demolir, edificar, plantar.

Dia rere dia, aniran fent acte de presència en les lectures de la Litúrgia de la Paraula de Déu, be a l’Eucaristia, bé a Matines (oració nocturna de l’Ofici Diví) tot un seguit de profetes del poble de Déu que, després d’una sequera històrica finalitzarà amb l’aparició del profeta Joan, el Baptista, última baula d’una sèrie de profetes que anunciaren la vinguda del Messies. Lluc en l’evangeli d’avui el presentarà d’una forma solemne a la manera dels grans personatges de la Bíblia, enquadrant-lo històricament en temps, moments i llocs precisos. Gran fou la commoció religiosa del poble en temps coetanis a la vinguda del veritable Messies, fins al punt que l’interrogaren a ell, si ho era o no. La presentació de Lluc es fa sota la predicció del profeta Isaïes: “Una veu crida en el desert. Obriu una ruta al Senyor.” En Joan, fill de Zacaries es configura i congria tota aquella sèrie de missatgers que Déu havia prodigat com a “paraula i presència” obrant i conduint el poble per viaranys de justícia i de pau.

Una bona invitació la tenim ara, a l’inici de l’Advent, per fer una lectura contínua de tot Isaïes, veient en la seva vida i missió profètica una bona manera de centrar la nostra preparació per la vinguda del Messies, Jesús de Natzaret, que serà el vertader i Gran Profeta, que parlarà directament com a Déu i com a home a la vegada. En un moment “ple d’entusiasme de l’Esperit Sant Jesús digué: “Feliços els ulls que poden veure això que vosaltres podeu veure. Us asseguro que molts profetes i reis volien veure-ho i sentir-ho, però no pogueren”.

“Córrer a l’encontre del Crist”. Aquesta és la meta de la nostra ruta, del nostre pelegrinatge aquests dies d’Advent. És un retorn com podem llegir i gaudir-ho en aquest salm responsorial el 25. Ja ho deia el poeta: “el conèixer és un reconèixer”. El camí que hem re-emprès una vegada més en aquest Advent és un camí que en les seves ziga-zagues va enlairant-se i així obrint-se a noves perspectives. És un camí en espiral helicoïdal –valgui l’expressió-, on en pujar cim amunt passes per una cota més alta del lloc on eres abans, que et dóna horitzons nous, mai repetits, sempre més oberts, més diàfans. Que el re-“coneixement d’aquell que és la vostra saviesa ens faci participar de la seva vida”.(Col·lecta) Hem de fer per manera que no ens ensonyi la repetició, traient aquell punt de novetat per a les persones despertes, que gaudeixen trobant motius nous, d’aprofundiment i de meravella. “És magnífic el que fa el Senyor a favor nostre, amb quin goig ho celebrem”.

Aquest re-encontre a ulls de la fe, ens ha de donar la certesa i seguretat, com ho diu Pau als filipencs: “Que Déu que ha començat en vosaltres un bon treball, acabarà a dur-lo a terme fins al dia de Jesucrist”. I quina és aquesta obra començada en nosaltres? Ho diu el mateix Pau: “Que el nostre amor s’enriqueixi més i més, fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit, què sapigueu apreciar els valors autèntics fins a arribar al dia de Crist”.

Cadascú de nosaltres, en la peculiar situació en què es trobi ara mateix, té començada una obra d’espiritulitat. Siguem ben conscients de que “ser cristià” és una obra d’artesania, on Déu hi juga el paper primordial i ens assegura la gràcia de ser-ne col·laboradors. Nosaltres el que hem de fer solament és “obrir pas a la ruta, aplanant el camí” perquè Ell es manifesti. Bé podem dir: “Renoveu la nostra vida, Senyor, com l’aigua renova l’estepa del Nègueb. Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls, criden de goig a la sega”. Tenim assegurada la presència i el poder de transformació de part de Jesús que ens ha lliurat el seu Esperit Sant, que té poder de fer-nos profetes també a nosaltres, perquè sapiguem anunciar, denunciar tota mena d’injustícia, donar a conèixer al Pare, mitjançant l’acció de Jesús en les nostres vides. Tot com ho expressa Pau en aquesta carta afectuosa i confirmadora de l’acció de Déu, “a glòria i lloança de Déu”.

“Al principi fou la Paraula”, i benaurats aquells que no solament l’escolten, sinó que amb paciència la porten al tram tram de la quotidianitat. Per a aquells que no s’hi vegin en cor de, posant la Bíblia a les seves mans i escometent la lectura del profeta Isaïes, facin almenys una lectura (divina) de l’epístola de Pau als filipencs, tenint en compte que tornarà a acompanyar-nos també a la segona lectura del proper diumenge. Seria feliç d’anar empenyent suaument a llegir directament aquestes cartes que són molt senzilles i profundes a la vegada. Seria una preparació immediata a la vinguda del Fill de l’home. Seria un Nadal ben repicat i aniríem obrint experiències directes de la Paraula. No oblideu que aquest és un dels projectes d’aquest nou curs pastoral. El papa Benet XVI ara fa vuit anys ens dirigia una Exhortació Apostòlica Postsinodal sobre la “Paraula del Senyor”. Seria interessant que poguéssim endinsar-nos-hi sabent que Jesús té Ell -i només Ell- “paraules de vida eterna” i, per tant, “no hi ha prioritat més gran que el fet d’obrir de nou l’home d’avui a tenir accés a Déu, al Déu que parla al cor i que ens comunica el seu amor, a fi que tinguem vida abundosa (cf. Jn 10, 10). “Revaloritzar la paraula divina en la vida de l’Església, font de constant renovació”, és el desig més fervent del papa Benet, “i que sigui cada vegada més el cor de tota l’activitat de l’Església”, “per això la Paraula ha de ser proclamada, escoltada, llegida, acollida, meditada, contemplada, portada al cor i als llavis”. “Recordo a tots els cristians que la nostra relació personal i comunitària amb Déu depèn de l’augment de la nostra familiaritat amb la Paraula divina”. Acaba amb aquesta recomanació: “Que cada jornada nostra estigui marcada per l’encontre renovat amb Crist, Verb del Pare, fet Home. Ell està al principi i a la fi, i tot es manté en Ell (Col 1, 17). Fem silenci per a escoltar la Paraula de Déu i meditar-la, per tal que Ella, per l’acció eficaç de l’Esperit Sant, tingui estada, visqui i ens parli al llarg de tots els dies de la nostra vida. Així, l’Església es renova i es rejoveneix sempre, gràcies a la Paraula del Senyor que roman en nosaltres permanentment. I nosaltres podem també entrar així en el gran diàleg nupcial amb que es clou la Sagrada Escriptura: “L`’Esperit i l’Esposa diuen: “Vine”. I qui ho senti, que digui: “Vine”… Diu el qui dóna testimoni de tot això: “Sí, vine de seguida”. Amén! Vine Senyor, Jesús” (Ap 22, 17.20)

El Benedictus podria ser avui la reflexió que ens introduiria en la figura de Joan: “I a tu, infant, et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els camins. Faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats, per l’amor entranyable del nostre Déu.”

Articles relacionats

Opina

*

Translate »